María Hervás està sent una habitual a sèries televisives, la majoria de comèdia i canvia el seu registre al teatre amb un paper més dramàtic a “Yerma” de García Lorca.
És la primera vegada que fa una obra de García Lorca? Sí, és la primera vegada.
I era una cosa que entrava dins dels seus desitjos com a actriu? Sempre m’havia agradat fer alguna obra de Lorca. Fa temps que no em plantejo desitjos tan concrets, però sí que entrava dins dels meus plans.
I com ha preparat el personatge de “Yerma”? En realitat ha estat un procés molt orgànic, molt natural. Mentre anàvem a la sala d’assaig, l’he anat descobrint i he volgut no estar contaminada de les coses que ja tenim al cap sobre aquest personatge. Hi ha tanta informació sobre l’imaginari col·lectiu que no volia que encomanar-me i volia descobrir la meva pròpia “Yerma”.
I l’ha descobert? Crec que sí. Com que som una companyia molt unida, i que tots tenim un sentit polític, per dir-ho d’una manera, també m’he deixat ajudar pels punts de vista dels meus companys i companyes. Ha sigut bastant col·lectiu.
Venia de fer “Jauria”, un paper més dur, sobre el tema de la Manada. Són personatges amb similituds? Partim que “Jauria” es basava en un cas real i que quan vam començar a muntar-ho, ni tan sols la justícia havia dictaminat la sentència definitiva i el procés estava per resoldre i suposava una tensió extra sobre a nosaltres com a intèrprets i havíem d’anar molt amb compte. Estàvem molt limitats i l’exercici de creació no era tan expansiu ni tan ample com a “Yerma”, perquè l’últim que volíem era confondre la imatge d’una persona real. Deia les paraules escrites i poc més.
És diferent de “Yerma”, doncs. La “Yerma” que jo he fet és Tauro de signe del zodíac, per exemple. Són coses a les quals t’agafes, no perquè te les inventis, sinó perquè en les paraules que escriu Lorca ho vas deduint. I és envejosa, és cabota, molt familiar. Amb coses que vas extraient del text, vas component el teu personatge. Els dos personatges poden tenir en comú en què són dones en les quals hi ha una ferida oberta que no acaba de tancar i en aquest sentit, són dones que han de representar un col·lectiu, com el de les dones, que històricament vivim amb aquesta ferida que no es tanca i que esperem que, a poc a poc, es vagi tancant.
És molt diferent interpretar el personatge d’una obra coneguda o clàssica que d’una obra nova? En realitat, no tant. El sentir, els pesars i els dolors i els desitjos dels éssers humans, i en concret de les dones, han estat els mateixos durant la història, i els canvia una mica la contemporaneïtat. Per exemple, jo, a l’hora d’interpretar-los, no trobo tanta diferència entre fer un personatge clàssic i un de contemporani. De fet, de la nostra “Yerma”, s’ha dit que està ben portada a l’actualitat i tampoc ha estat la nostra intenció, la veritat. Però és inevitable i quan estàs revisant una obra de principis del segle XX a l’any 2022 o 2023, no pots treure’t del cap l’actualitat.
Influeix molt? Això és allò que ens interessa de continuar anant al teatre a veure “Yerma” o “Medea”, i és que tota l’estona estem bolcant sobre aquests textos els conflictes actuals. Qui vingui a veure “Yerma” s’adonarà que estem reflectint un conflicte de la gran majoria les dones de la nostra època i la pressió social brutal que recau sobre nosaltres respecte a què ha de ser una dona.
García Lorca escriu sovint aquest retrat d’una dona oprimida. Potser és el mateix autor qui ens convida a comparar la situació a la d’ara. L’intèrpret, ja ho diu la paraula, interpreta paraules d’un altre i jo, com a intèrpret, intento no amanir-les massa de salses o espècies que el mateix text o l’autor no et proposa, perquè l’estàs com embrutant. Reconec que no havia llegit a Lorca com ara i és un autor excepcionalment avantguardista i estava molt avançat, amb una capacitat molt fina d’agafar la temperatura de la societat i entendre què havia de venir.
I què ens proposa a l’obra? A “Yerma” proposa moltes feminitats diferents, moltes classes de dona, com dient al món que no només hi ha una manera de ser dona. Però també suggereix diverses maneres de ser home a “Yerma”. No hi ha una descripció de què és ser dona i crec que Lorca parla d’això, més que de la maternitat, que cadascú siguem allò que som.
Del personatge de “Yerma” amb què es quedaria o que l’atrau més? Em quedaria amb una cosa que em falta a la vida. Em quedaria amb aquesta força inesgotable per lluitar per allò que desitja. És un personatge cabut, però la mou el seu mateix desig i no racionalitza les coses. Avui en dia pensem massa les coses, i els hi passa a les dones i als homes. Ara estem en una època en la qual ho reflexionem molt i tot ho racionalitzem molt i crec que ens estem perdent la sal de la vida. A vegades desistim de les coses perquè creiem que són difícils d’aconseguir i “Yerma” va cap al seu desig vital sense frenar-se. I això m’agradaria encomanar-me d’això, perquè tinc més por al fracàs i soc més moralista que ella. Els personatges t’ensenyen molt per continuar aprenent a la vida.
De la María Hervás que va debutar a la sèrie “Els Serrano” l’any 2007 queda alguna cosa? Com a persona espero que quedin moltes coses. Continuo connectada a les meves arrels i aquesta feina és molt inconstant i a mi em dona estabilitat continuar vivint al meu barri i vaig a comprar el pa i parlo amb les veïnes que em coneixen d’ençà que vaig néixer. La sensació que si aquesta feina comença a anar molt bé, corres el perill de desenganxar-te del món, perquè et pot perjudicar a la teva interpretació més tard.
I com a actriu, queda alguna cosa? La meva mare diu que soc molt innocent i jo no penso el mateix. Em queda sobretot l’amor a l’art i allò que em va portar a ser actriu i explicar històries i a commoure a la gent des de les emocions i no tant des de la raó. Sentir que he aconseguit emocionar a algú és molt més poderós de què pensem.
Des de llavors, el món de les sèries ha augmentat de manera espectacular. És bo per als actors i actrius, oi? Sí, perquè hi ha molta més feina i ha crescut molt amb les plataformes. Això no significa que l’índex d’atur no continuï sent una bestialitat. L’ofici d’actor és precari i soc conscient que soc una excepció i soc una privilegiada. Això no significa ser ric, sinó de poder viure d’una manera decent.
A les sèries han abundat els seus registres de comèdia i al teatre sembla que són més dramàtics. En quin dels dos registres se sent més còmode? En la meva carrera teatral, gairebé sempre, amb un parell d’excepcions, sempre he fet grans drames. I a mi m’emociona molt fer aquestes produccions. La comèdia també té un poder transformador, però com sempre la faig a la televisió, és un resultat a llarg termini, però sí que té un efecte positiu en molta gent que ho passa malament perquè t’ho diuen i això és enriquidor. Però no em podria decantar per cap dels dos.
