Aquesta és la història d’un terrassenc que va morir a la Guerra Civil. Va haver-n’hi molts? Sí. Però si cada vida és molt més que una gota en l’oceà estadístic de la historiografia freda, si cada vida és única i irrepetible, la història de Joan Guil Ibáñez és única. Però, a més aquesta és la història d’una família que tanca el cercle, la d’una neta que va posar en marxa el procés per trobar les restes del seu avi, mort en la batalla de l’Ebre, la d’uns terrassencs que aquest dissabte rebran el fèretre amb l’esquelet del Joan perquè un estudi dut a terme per la Generalitat ha identificat el cos en una fossa comuna de Móra d’Ebre.
-És una història potent, Anna.
-No ho sé, però és la nostra.
Anna Guil Codina, terrassenca de 44 anys, és una de les tres netes del Joan. Amb l’anuència de la resta de la família, va activar el procés de recerca i avui estarà en el cementiri municipal de Terrassa per rebre el taüt de mans del director general de Memòria Democràtica.
La història
Joan Guil va néixer a Alboloduy (Almeria) l’any 1908. Era orfe. Al seu pare, Juan, se’l va endur la duresa mefítica de la mina. Al Joan li esperava un destí similar d’esquena trencada i pulmons delmats. La mare, Teresa, va voler buscar una vida millor. Tenia família a Terrassa i aquí va arribar amb el Joan i les seves dues germanes. El Joan tenia 8 anys. A Terrassa va treballar en el tèxtil. Participava de l’efervescència política dels anys 30? “Creiem que no era especialment actiu en sindicats o partits”, diu l’Anna.
El Joan amb la seva dona, Paulina Armengol
L’obrer fabril, aficionat a cantar, membre d’una coral, freqüentador de la cultura popular, àmbit on va conèixer al seu amor, Paulina Armengol, tenia ja 30 anys quan el van cridar a files. Els més joves ja s’havien enrolat en l’exèrcit republicà. “El van allistar de manera obligada”, deixa clar la neta. Coneguts del Joan havien burlat l’allistament forçós i van desertar. “Ell va pensar a amagar-se”. Però no ho va fer. Tenia dos fills: Jordi (pare de l’Anna) i Montserrat. El nen comptava 4 anys. La nena, 1 any.
Joan Guil va ser enquadrat en el batalló 238 de la 60a Brigada Mixta, de la Tercera Divisió. El van enviar a la carnisseria de la batalla de l’Ebre. Allà va morir poc després, el 24 d’agost de 1938, víctima de “foc amic”. Una bala perduda d’un company li va seccionar una cama, que li va ser amputada. O va perdre la vida acabat d’arribar a l’hospital militar o ja havia expirat abans. Van inhumar el seu cos vestit en la coneguda com a fossa de Santa Magdalena, a Móra d’Ebre, la més gran oberta fins ara a Catalunya. Amb els del Joan, han estat 19 les persones exhumades allà des de la posada en marxa del programa d’identificació genètica, el 2016. Al costat del Joan hi havia tres homes més.
“La meva àvia no parlava gaire del tema amb nosaltres, però al meu pare sí que li havia comptat coses. Ell tenia records presents del pare”, diu l’Anna. L’ombra de l’avi sobrevolava la família, com en tants casos d’aquella herència de silencis i dolor. La vídua mai va rebre el cos. Quan li van remetre el certificat de defunció ella ja sabia del fet per uns companys d’armes: sabia que el Joan havia mort víctima d’una bala perduda del seu propi bàndol.
Imatge de la fossa comú de Santa Magdalena / DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA
Els records del Jordi
Alguna cosa havia niat en el Jordi. “Sempre mostrava alguna inquietud pel seu pare. Recordava que el portava a un hort llogat, on feia pedaços de fusta. Guardava aquests records com un tresor”, rememora l’Anna. El pare, el Jordi, s’abismava a vegades en enciclopèdies, mirant topografies, en busca d’informació sobre aquell lloc: Santa Magdalena. “A vegades li preguntava si volia visitar aquella zona. Deia que sí, però era que no, amb dubtes. Algun dolor el retenia”. I l’Anna, la neta del Joan, llegia informació sobre troballes d’ADN. L’interruptor el va prémer una informació llegida un Nadal: una fossa comuna a Móra d’Ebre, un hospital militar, el nom de Santa Magdalena.
“Tot quadrava. El meu cervell em va dir que l’avi era allà”. L’Anna va porfidiejar i a principis del 2021 va donar d’alta les dades de l’avi en el registre de desapareguts amb el qual treballava el Departament de Justícia. Va rebre un estoig amb útils per a la recollida de saliva del pare. Però el Jordi patia demència. “Vaig preguntar si la saliva del meu pare, malgrat el seu estat, podia ser útil. Em van dir que sí”. I va enviar el paquet de tornada.
Fotos de Joan Guil Ibáñez amb familiars i amics / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Jordi Guil va morir en el procés d’intercanvi de “kits”, el març del 2021. Abans d’això, Anna li va confiar que estava “fent alguna cosa” per trobar a l’avi: “Em va mirar amb una profunditat que semblava una mirada d’il·lusió”. Fa dos mesos, l’Anna va rebre la trucada definitiva: “Hem trobat les restes del senyor Joan Guil”. No li sortien les paraules: “L’interlocutor es pensava que la trucada s’havia tallat”.
Joan Guil Ibáñez serà enterrat aquest dissabte, 4 de febrer, a Terrassa, la seva ciutat. En la làpida estarà el quadre amb la seva foto que la Paulina sempre va mantenir penjat a la seva habitació.
Reivindicació de l’àvia
Això és en el nom de l’avi i el pare, però, sobretot, “en el nom de l’àvia”. L’Anna vol reivindicar “la figura de les vídues”. De dones, com la Paulina, que van patir una posguerra dura, miserable. “Buscava menjar als camps, venia colònia a domicili, feia contraban. I era del bàndol perdedor”. Va morir el 2002, amb 95 anys. Mai es va treure l’aliança.
