Salvador Cardús i Ros
Sorprèn, si no indigna, el comportament de les administracions a l’hora de gestionar els diners públics. Amb l’acord de pressupostos d’aquesta setmana, el president Aragonès es vantava que fossin “els més elevats de la història”.
Sí, la despesa més gran de la història, però també dels ingressos més alts i, per tant, la recaptació d’impostos i l’endeutament més gran de la història. Que ho pagui qui vingui darrere…
Aquest primer quart de segle XXI haurà estat funest des del punt de vista social i econòmic. Els contratemps han estat molt grans: esclat de la bombolla econòmica i recessió greu, pandèmia mundial, i ara una guerra entre Rússia i Ucraïna que ens esquitxa de mala manera. La meitat del segle amb llum vermella. El resultat és ben conegut: una muntanya russa en la precarietat laboral, enfonsament d’empreses i comerços, afebliment de les classes mitjanes, augment de les desigualtats, deteriorament dels serveis públics…
Traslladat a l’àmbit municipal, vista la quantitat de necessitats socials mal ateses, hi ha decisions que clamen el cel. La inútil destrossa del passeig del Comte d’Ègara n’és un exemple. Encara no hem vist publicat el projecte del que s’hi vol fer i, sobretot, no en sabem el cost. Aixecar allò que s’havia fet fa pocs anys en el tram del Passeig al carrer del Puig Novell és absurd. Trinxar el Passeig, indecent. L’excusa d’impedir el pas de vehicles pel ramal nord no justifica el que s’hi fa… si és que algú sap què s’hi fa: la tinenta d’alcalde ha dit que “els urbanistes de la casa estan estudiant com encabir els panots en aquestes obres o en d’altres”. Mare de Déu, quanta improvisació!
I per si es tenia cap dubte de com n’és de capriciosa l’obra, només cal escoltar els nous arguments que s’han tret de la màniga. Que si és imperatiu carregar-se l’“arquitectura franquista”, passant comptes amb la vida i obra d’Ignasi Escudé o d’Alfons Sala (ja ho vaig escriure, i em donen la raó, que això anava d’arquitectura ideològica). Que si el muret on ens assèiem s’havia fet per separar vianants de vehicles, com si els anys quaranta hi hagués molt trànsit, i si abans de muret no hi hagués voreres amples. Que “no es pot ser esclau d’un conservacionisme mal entès” –i em sap greu que ho hagi dit una persona seriosa com Carles Caballero–, quan llavors perdem el cul i la pasta per conservar un anunci de Netol que, per cert, també devia ser franquista…
Però aquest només n’és un exemple. Circular per Terrassa aquests dies ens mostra molts més casos de despesa inútil. Com també ho és el canvi dels 130 parquímetres. Diu que es pagaran amb fons Next Generation, però a part que no se n’ha dit el cost total, sí que sabem que se n’haurà de tornar el cinquanta per cent. Calia? No. Primer, perquè ja tenim l’aplicació Blinkay que ja facilita l’aparcament. I segon, perquè els actuals parquímetres funcionen. Als Estats Units he vist grans ciutats on encara fan servir aquells primers aparells que van amb un comptador de temps i monedes. Però aquí, és clar, ens comportem com uns nou-rics que no som.
I aquesta és la qüestió: la ciutadania s’empobreix, però l’administració creix endeutant-se i fent despesa innecessària. Si algú creu que tal com estan les coses, passant comptes amb la història, inaugurant carrers, voreres i posant parquímetres supersònics es poden guanyar unes eleccions, és que viu en un món a part.
