Carles Benavent toca aquesta nit a la Nova Jazz Cava amb el trio Flamenco Leaks (22 hores). És considerat un dels baixistes més importants de l’escena internacional. De fet, ha arribat a actuar amb artistes com Paco de Lucía, Camarón de la Isla, Chick Corea i Miles Davis. El músic barceloní té un lligam molt especial amb la ciutat egarenca, ja que l’antiga Jazz Cava va ser una de les primeres sales on va tocar. A més, va ser distingit amb el premi Jazzterrasman.
Avui toques a la Nova Jazz Cava, però, quin va ser el primer cop que hi vas tocar?
Devia tenir uns 16 anys. En aquell moment no era la Jazz Cava actual, era l’antiga, en una altra sala i en un altre carrer. Era un soterrani i hi vaig tocar amb un grup que es deia Màquina! Era un grup de música progressiva i potser no hi enganxava gaire. Després vaig tornar-hi quan tenia 18 anys, però més o menys amb totes les formacions de les quals he format part tard o d’hora hi he passat, tant en l’antiga com a la nova.
Si amb 16 anys ja feies concerts, quins van ser els teus primers passos com a músic?
El primer grup que vaig formar era un trio que es deia Crack, aleshores no tenia ni 15 anys. Allà va ser quan vaig començar a tocar el baix, juntament amb un guitarrista i un bateria. Després tots tres vam entrar dins de Màquina i més tard vam formar Música Urbana.
Dels 70 amb Música Urbana als 80 amb Paco de Lucía…
He tingut molta sort, la vida sempre m’ha portat amb gent que en sabia molt més que jo i això m’ha fet créixer. Amb Paco de Lucía tot va fluir: em va trucar, vam seure junt i vaig descobrir un camí. Hem estat 21 anys junts.
Carles Benavent va ser distingit amb el premi Jazzterrasman/ MIQUEL CAROL
Abans el baix no era un instrument comú al flamenc. Podríem dir que de Lucía va ser un dels pioners en introduir-lo o (almenys) en normalitzar-lo…
El primer registre d’un baix elèctric és el 1954, just l’any que vaig néixer jo. Una bonica casualitat! En aquell moment era un instrument nou que no estava gaire ben vist. Quan estudiava al conservatori, el meu professor m’animava a tocar el contrabaix; i no pas “la guitarra aquesta”. Al flamenc encara era més difícil, ja que l’estil més pur només acceptava una guitarra i unes “palmes”. Paco de Lucía va ser molt valent. El primer duet que vam fer era ell amb una guitarra i jo amb el baix. Va ser descarat.
Com a baixista ja consolidat en el flamenc, t’imaginaves que sent català podries arribar a tocar aquest gènere musical?
Era català i venia del rock progressiu. Òbviament, quan era jove no venia de fer flamenc i no tenia compromís amb els estàndards flamencs. La meva manera de fer tenia aquest punt d’innocència; de no deure’m a ningú ni a cap estil. No em fixava si estava fent un sacrilegi o una cosa molt trencadora o innovadora. Jo simplement volia tocar.
“No em fixava si estava fent un sacrilegi o una cosa molt trencadora o innovadora”
Quina és la situació del gènere flamenc a Catalunya?
Hi ha molts catalans que han triomfat en aquest món. N’hi ha alguns que ja tenien arrels familiars flamenques. I d’altres, com jo, no teníem cap lligam. Abans potser no se’n veia tant, però ara ja fa molt temps que el flamenc també té públic a terres catalanes. A Cornellà hi ha un festival de flamenc que ja fa uns 20 anys que funciona. A Terrassa també se n’han organitzat.
I a Terrassa?
Tant el jazz com el flamenc s’han anat obrint. Els estils més tradicionals ja han quedat enrere. I ara tot és més atractiu. Als festivals de jazz hi ha flamencs i als festivals flamencs hi ha peces de jazz. Aleshores, en una capital del jazz com és Terrassa, el flamenc hi qualla molt bé. No hi ha res pur i tot és una mescla, així ho veig jo i ho visc amb la música.
“Tant el jazz com el flamenc s’han anat obrint. Els estils més tradicionals han quedat enrere”
Ets un home que viu la música i et deixes portar pel que sents i t’agrada… Com es reflecteix això a Flamenco Leaks?
És una manera de funcionar i de fer. A més, les persones que formem el trio ens coneixem des de fa molts anys i tenim molt bona química. Jorge Pardo té la improvisació a la sang i jo m’hi deixo portar. En el meu cas soc una barreja, m’agrada improvisar i també m’agrada la preparació i compenetració perquè estigui tot mil·limetrat. Tino di Giraldo que és més rocker i aporta aquest punt més mogut i marxós. Tots tres som diferents, però quan ens ajuntem, ens compenetrem a la perfecció
Us coneixeu des de fa molts anys, però com sorgeix la idea de formar un trio?
Teníem un grup on estàvem els tres, però era molt més gran, hi havia un percussionista, un “cantaor”, un “bailaor”… Era un grup molt més gran que gestionàvem Jorge i jo. Hi va haver una funció on ens vam quedar els tres sols, la resta del grup no poder actuar i en comptes de cancel·lar la funció vam tirar endavant. En veure que allò funcionava i que ens havia agradat vam donar-li continuïtat. Tot això va sorgir el 89 i des d’aquell moment hem tret tres discos.
