Les pedres arribaven del mateix barri, però eren tantes que les portaven en camions. De Ca N’Aurell a la Rambla. Eren les llambordes que els operaris havien extret del terra del carrer Galieu (i en molt menor mesura, del paral·lel carrer Arquimedes).
“I amb elles es va pavimentar l’aparcament de cotxes del museu, recorda Jaume Perarnau, director del MNACTEC, arran del debat en torn a les obres del Passeig del Compte d’Ègara i la reutilització d’alguns materials. De llambordes és també el pati exterior de la fàbrica.
A parer seu, és un material que encaixa molt bé amb façanes de museus, edificis patrimonials, mercats, enjardinats… “Lliga molt bé, millor que un enrajolat o asfaltat”, sosté. A més a més, creu que els llambordins són tècnicament la millor base pels carrers. “Poden tenir 100 anys i segueixen funcionant correctament”, explica. Un handicap, però, és la dificultat d’accessibilitat per persones amb cadira de rodes o cotxes de nadons… “Cal tenir en compte que sempre ha de ser un paviment molt bén anivellat i equilibrat”, reforça Perarnau, i que estigui adequat als usos de mobilitat que en faran les persones, vehicles, etc.
De fet, detalla que avui en dia les rajoles es rejunten amb morter de calç, per tal que la superfície sigui tan llisa com sigui possible.
“Pedrera del Foment”
Aquestes pedres de granit provenen de l’antiga pedrera d’extracció de granit ubicada a Caldes de Montbui. “Es trobava situada a la muntanya del Farell, al costat dret de la riera. Era la pedrera de Nostra Senyora del Remei, però tothom l’anomenava la pedrera del Foment”, conta Raquel Castellà, conservadora del Museu d’Història de Catalunya, a l’article “La pedrera del Foment” publicat a la revista Eix.
I contextualitza el seu boom: “L’era industrial i, sobretot, l’aparició dels primers vehicles de motor, van forçar la millora dels camins i vies de més trànsit. Va ser el moment de l’esclat de la llamborda”.
Llambordes irregulars a la plaça del Rector Oms / DOMÈNECH MARTÍN
També és el cas de Terrassa, on van arribar aquestes pedres tallades manualment. No només pavimentarien carrers egarencs, segons apunta Raquel Castellà; sinó també de l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Manresa, Vic, Roda de Ter…
Esglésies de Sant Pere
De fet, l’ús a Terrassa va ser massiu. Així ho sosté Pere Montaña, exgerent d’Urbanisme de l’Ajuntament de Terrassa: “Tothom sap que a sota de l’asfalt de tots els carrers del Centre hi ha llambordes”.
Montaña apunta que ja fa algun temps que hi apareixen i se’n reaprofiten. “Com en el cas de les Esglésies de Sant Pere i la plaça del Rector Oms”, apunta. I afegeix anecdòticament: “Diria que encara hi ha el color de Via Pública en alguna d’elles”.
Altres espais amb llambordins són alguns trams parcials de carrer, com el de la Creu Gran, però tot just en la desembocadura amb el pont de pedra.
Carrer Columel·la
O un petit tram del carrer Columel·la, a tocar de la plaça progrés (en aquest cas, potser descontextualitzat).
El reaprofitament de llambordes té altres experiències precents, doncs, en les que enmirallar les obres del Passeig.
Llambordes interrompudes al carrer Columel·la / DOMÈNECH MARTÍN
