Josep Ballbè i Urrit
Des de fa catorze anys, m’imposo l’obligació –l’última setmana del mes de gener– de bastir i publicar sengles articles d’opinió.
Estan dedicats a dos sants vinculats a l’orde salesià: Sant Francesc de Sales (el patró, el dia 24) i Sant Joan Bosco (el fundador, el 31). És la meva modesta “contribució” envers la creença que conèixer aquests religiosos ha estat una de les millors coses que m’han passat a la vida. Difícilment puc compensar –ni que sigui en petita mesura– allò que interpreto com una mena de “deute” per tot el cabal que vaig rebre d’ells.
Dit això, justifico el títol: el setembre del 1994, durant la celebració del primer centenari de la creació del “setè art”, la Santa Seu proposà la recerca d’un patró, i va suggerir tres noms: Sant Maximilià Kolbe, Sant Francesc d’Assís i Sant Joan Bosco… Va pesar decisivament el pes i l’enginy del darrer per captivar i formar milers de joves (a partir del teatre, els llibres i la premsa). Sorprendrà més d’un aquest detall, al bell mig d’una societat majoritàriament agnòstica. En qualsevol cas, crec que cal incidir en el nucli dels valors que s’hi poden conrear… És clar, però, sempre que se’n prefixi un eix adient.
Així, hi ha un pensament d’ell que embolcalla i potencia el nucli del qual pretenc definir en aquest article: “De la sana educació de la joventut depèn la felicitat de les nacions”. Una reflexió que convé recordar persistentment en un entorn polític/social tan desgavellat en l’àmbit global. Al cap i a la fi, “quan un té pau a la consciència, ho té tot”.
A partir d’una profunda humilitat i una estimació sensible al jovent, el guiava el desig constant de servir el proïsme. Aquest i no cap altre esdevingué un dels “leitmotivs” que definien la base del seu sistema educatiu. Un camp en què els coneixements tècnics o culturals van sempre acompanyats de la moral, l’esforç constant i un sistema preventiu. Heus ací un llevat que germina del cor dels 14.500 salesians presents a 134 països.
Aquest estol d’elements em van “enamorar” fa 63 anys. D’aleshores ençà, no he perdut el fil del cordó umbilical que m’uneix a ells… De la qual cosa estic més que orgullós. Si més no, perquè em van donar eines per aplicar en el meu dia a dia… I, alhora, van esdevenir essencials per situar-me socialment dins d’un món (un “film”) tan summament competitiu/complicat. Per tot plegat, visca Dom Bosco!
