Rosa Ferrer
“Un aplaudiment per a qui camina descalç. Per a qui riu sense raons. Per a qui mira amb la vista cansada. Per a qui sana amb el seu dolor. Per a qui estima sense condicions. Un aplaudiment per a qui viu, malgrat tot!” Anònim.
Fa uns dies hem passat de la calor a un fred intens, fred que era el normal a casa nostra anys enrere aquesta època de l’any. És bo que a l’hivern faci fred, la calor ha de ser a l’estiu i aquest estiu ha estat molt llarg, molt llarg. Ara bé, en arribar aquest fred ens estem adonant de la quantitat de persones que viuen al ras, els que anomenem sensellar o sensesostre. Sovint passem pel seu costat i o no ens hi fixem o girem el cap per no veure’ls. Alguns demanen caritat, però molts els podem veure, si volem, remenant contenidors. A voltes és a última hora, quan tanquen els supermercats i els contenidors que estan prop d’ells romanen plens d’aliments caducats. Veure’ls remenar entre les deixalles diverses em trenca l’ànima.
Quan passen fenòmens meteorològics importants, com ara amb el fort fred que estem vivint, se’ls ofereix un lloc on dormir. I, probablement, molts de nosaltres ens adonem que existeixen i com de dura és la vida al carrer. Quan no hi ha cap fenomen important que faci córrer a obrir aquests llocs d’acolliment per a un període de temps no especialment llarg, ells continuen al carrer ignorats per tots. Aquestes persones, ignorades habitualment, quan emmalalteixen i arriben a un hospital són tractades com qualsevol persona ingressada. Però per a elles és una forma d’existir, de tornar a ser persona, de ser tractada com a tal. No girem la cara en veure-les, els parlem amb normalitat, els preguntem com es troben, fins i tot si els ve més de gust un iogurt amb galetes per berenar o bé un got de llet calenta, per posar algun exemple; un cop tornen al carrer, són de nou quelcom que o bé molesten o les fem invisibles a les nostres mirades. “La caritat és humiliant perquè s’exerceix verticalment i des de dalt, la solidaritat és horitzontal i implica respecte mutu”, Eduardo Galeano, periodista i escriptor peruà (1940- 2015, Montevideo, Uruguai).
Rosette Poletti, infermera suïssa, la qual vaig gaudir com a professora i amiga en cursos de formació continuada a l’EUI. Santa Madrona, com a experta en salut holística, a la dècada dels vuitanta, explica que algunes persones acaben necessitant emmalaltir per poder sentir-se vives. Els ho explico i segurament en algun moment ens hi podem veure tots reflectits. Ella posa els casos següents. Necessitat d’existir: persones que tan sols existeixen a través d’una malaltia, com per exemple, els indigents o sense llar.
Necessitat de ser reconeguts: persones que, diu ella, tan sols són o se senten reconeguts gràcies a emmalaltir, i posa com a exemple persones grans, avis, i ens diu que cada vegada més els nens. Sovint els avis, tot i sentir que existeixen, es troben en una situació en què tot són presses i compromisos, si estan a casa, evidentment se’ls saluda, hi ha un petó, tot ràpid perquè tothom té molta feina, si estan en una residència, se’ls visita sempre que es pot, o se’ls truca si no és gaire tard. Ara bé, si emmalalteixen, tornen a ser importants, hi ha més visites i atencions. És quelcom que passa, massa sovint, amb els nens, els hi volen donar tant que oblidem el que més necessiten, que és la nostra companyia i complicitat. Els adults treballen més per poder pagar més extraescolars, en el moment que posen carona i tenen mal de panxa, mal de cap, etc., parem i estem per a ells, ja tornen a ser el nostre centre d’atenció, a ser reconeguts de nou.
Necessitat d’atenció: ésser important o rebre atencions pel fet d’estar malalt. Ella, en aquells moments, posava com a exemple en aquest punt les mestresses de casa, la persona que es queda a casa, que té cura de la neteja, del menjar, que tot estigui al seu lloc, i que acaba sentint que no té cap reconeixement, tothom troba normal que tot estigui fet i la casa en ordre, és un treball no remunerat i força desagraït. En el moment en què emmalalteix, tot se’n va en orris i la casa cap per avall, i és aleshores que les persones del seu entorn prenen consciència de la importància de la seva feina, i la cuiden i l’amanyaguen.
Necessitat de repòs: quan l’única manera de descansar és patir “una lleugera” malaltia. Aquí ens hi podem veure tots reflectits. El fet de dir “estic cansat, no puc venir a treballar” no és acceptable. Ara bé, dir “m’està sortint un fort refredat” fa que la resposta sigui: “Cuida’t i vine quan puguis”, no cal dir res més.
Impossibilitat de fer esforços: és la manera que tenen algunes persones d’escapar de l’esforç que representa fer front a la vida dia a dia, i se sol donar per exemple: després d’haver patit un “fracàs” o un desengany. Hi ha persones que fan el contrari, treballen el doble per no pensar-hi.
Impossibilitat de manar: es dona en comandaments intermedis, sobretot en èpoques conflictives, en què es pot presentar un bloqueig en el moment de transmetre unes ordres sabent que no seran ben rebudes, o no estaran d’acord amb elles. La persona que està en un comandament intermedi sovint es troba entre l’espasa i la paret; una malaltia l’allunya momentàniament del problema ajudant-lo a respirar.
Manifestacions somàtiques d’un problema psicològic o espiritual: poden tenir contractures, mal de cap, d’estómac, etc., en somatitzar problemes d’índole espiritual o psíquics, sovint és un intent d’evitar una depressió que fa el mateix organisme.
No pensin en cap moment que les malalties abans esmentades són inventades, imaginades, en absolut! Són absolutament reals, les persones emmalaltim per estrès, per solitud, per abandó, etc., i el cos ens avisa que parem, que canviem d’hàbits, si no ho fem, emmalaltim, no ho dubtin mai! I tampoc han de dubtar a escoltar el que ens diu el seu cos i canviar d’hàbits, a fi i efecte de canviar i millorar la seva qualitat de vida.
No dubtin tampoc a escoltar la saviesa de la gent gran, de jugar amb els infants, de donar les gràcies a les persones que fan les feines menys valorades, perquè, com diu Simone Weil –filòsofa, humanista, escriptora i activista política francesa–, “l’atenció és la forma més estranya i més pura de generositat”. Per a qui la rep i per a qui la dona!
