Opinió

Xarlotada, provocació o circ?

Josep Ballbè i Urrit

A partir d’avui, tots els mitjans de comunicació del país de la pell de brau posaran els ulls en la cimera hispanofrancesa de Barcelona. Em pregunto si servirà realment per a alguna cosa. Justament per això he plantejat un títol impactant i cridaner.

La veig com un escarafall parafernàlic on prevaldran fotografies sotmeses a la litúrgia d’un protocol del tot encotillat i litúrgic. Posat a establir una comparança amb alguna cerimònia religiosa, tan sols em mancarà l’encenser. O, si se m’apura, el vol d’una mena de “botafumeiro”.

Primer de tot, voldria haver sabut quins són, a la pràctica, els reptes i motius reals que han impulsat el president espanyol a establir-la. Em sembla una pèrdua de temps escandalosa. Més encara, entenc que els serrells que perduren de la flama “indepe” de cinc anys enrere tenen tot el dret a parlar –fins i tot– de provocació. La tan freqüent posada en escena de l’anomenada “taula de diàleg” entre PSOE i ERC ve a ser una cortina de fum. Tan sols serveix per tapar la vergonya d’unes bambolines flonges i gairebé esperpèntiques. Un bàndol interpreta la trobada com l’oficialització de la fi del “dret a decidir”. Per contra, l’altre treu pit de cara a la presidència semestral de la Unió Europea, en qüestió de cinc mesos i mig. Cap dels dos no em fa el pes. Convinc que tant se me’n fot el rerefons d’una versió i de l’altra. Per a mi, tot hauria de ser molt més senzill. Dit amb altres paraules, implicaria dur a terme un gran exercici global de pura coherència…

Què vull dir? No crec cap de les enquestes teledirigidament interessades sobre el “procés”. Em passa el mateix amb les previsions per a la trona de l’Ajuntament del “cap i casal de Barcelona”, el darrer diumenge de maig. Això sí, desitjo un canvi substancial de color en aquest consistori. De la mateixa forma que demano –tant sí com no– que es doni llum verda a la realització d’un referèndum al principat. Si més no, se sortiria de dubtes en el percentatge real de suport que maneguen els secessionistes davant dels espanyolistes.

A partir d’aquest punt concret, la classe política se centraria a atacar els problemes reals del país. Que són els que pugui somiar el ciutadà normal: progrés, estabilitat social, bons nivells pressupostaris en educació, sanitat i cultura i prestacions correctament ajustades en pensions i temàtica-atur. Tota la resta són figues d’un altre paner… i l’encontre d’avui (Sánchez-Macron) em sobra. També els “equilibris” de Pere Aragonès.

To Top