Intentar omplir l’edredó d’un llit de matrimoni fent-ho tot sol o provar de tallar-se els cabells del clatell ens demostren que estem dissenyats per ser interdependents.
De cop va arribar el fred, així que va frisar per treure l’edredó de l’armari. Va desplegar la llarga funda nòrdica damunt el matalàs de matrimoni i va començar aquella peculiar estratègia que seguia cada cop que havia d’omplir-la amb l’edredó.
Disset anys més tard, aquest jove de trenta-i-escaig va sortir del niu de cuc intergalàctic que el va succionar aquell capvespre en què va intentar omplir la refotuda funda nòrdica tot sol. El mur de Berlín havia caigut i no tenia cap fill que li fes un “Good bye Lenin”.
I és que hi ha petits actes de la quotidianitat que són complexos si els enfoquem tots sols, però senzillíssims si els fem entre dues persones.
Qui s’hagi intentat tallar els cabells tot sol també ho sabrà bé: ningú no és capaç d’arribar correctament al clatell. Tant és que tinguis una bona màquina d’afaitar i que estiguis concentrat davant el mirall del lavabo. N’acabaràs ple, d’escales. Arribaràs al bar i un amic farà un somriure còmplice. Tampoc t’importarà gaire. Ho sap tothom i és profecia.
Som autosuficients? Més aviat, sembla que estem dissenyats per dependre els uns dels altres. L’autosuficiència se’n va en orris quan ha de ser la teva parella (o el teu amic, la teva mare, o la teva veïna) qui et dona un cop de mà i et rapa aquella part de darrere del teu cap on no arribes.
Aquell centímetre d’esquena que mai podràs gratar-te, en el qual es concentra tota la senzillesa del món.
Som autosuficients? Vet aquí una deliciosa història: fou Henri de Saint-Simon, un filòsof francès, teòric del socialista utòpic. Mort l’any 1825, els seus seguidors li van retre homenatge de la següent manera: vestint la jaqueta a l’inrevés, per tal que quan fes fred no arribessin a cordar-se-la amb les seves pròpies mans.
D’aquesta manera, sempre tenien present la seva vulnerabilitat, que s’esvaïa quan tenien algú al costat. Quan algú els cordava els botons. I demostraven així que la interdependència no és fragilitat, sinó potència.
I ens anima a donar la volta als mantres repetits i que hem validat per bons, com el de la llibertat i el respecte de l’altre. Donem-li la volta: la meva llibertat comença on arrenca la teva.
Sorprenentment o no, aquesta idea de suport mutu ja va ser teoritzada per Piotr A. Kropotkin en un tan llunyà 1902. Aquesta generació no ens hem inventat res. Com les magnífiques xarxes de suport mutu popularitzades arran de l’esclat de la pandèmia. Més aviat és una lluita de la qual hem pres el relleu (i que tampoc nosaltres acabarem).
Certament, vivim dies en què dediquem molt de temps a reivindicar la dimensió comunitària de qualsevol aspecte de la nostra vida. Justament perquè la individualització avança, sortim a la defensiva.
Però si comences a buscar senzills exemples sobre la dicotomia entre la dimensió comunitària o individual, en van sortint. Llegint “La fantasia de la individualidad” (Traficantes de sueños), d’Almudena Hernando, em venen exemples al cap. Que davant els seients individuals, resisteixen les taules corregudes per fer calçotades. Que davant els plats unitaris, tenim el costum valencià d’“empuxar” la forqueta directament a la paella.
Ara bé: hem fet tanta ostentació del discurs “marinagarcesista” que potser ens hem (m’he) passat de frenada. Aquest Nadal, compartia a Twitter unes fotografies amb la meva “kuadrilla” d’amics de Gasteiz (País Basc) explicant que, per primer cop, la nit de Nadal ens havíem vestit de “kaxerito”. “Així naixen les tradicions. En la nostra voluntat de ser en el món plegades”, deia, acompanyat d’unes fotos servint sidra.
I de cop pensava que a demanar sidra per emborratxar-nos ara li estava dient “retrobar-nos des de la memòria col·lectiva gastronòmica, que ens explica com a poble en la seva dimensió comunitària”. Ja ho sabeu, la fórmula és: teclat predictiu + “en la seva dimensió comunitària”.
Tanquem aquestes línies rient-nos de nosaltres mateixes, que sempre ens anirà bé! L’“autovacile” també és un nosaltres col·lectiu!
