ROSA FERRER, professora d’infermeria
“Qui no comprèn una mirada tampoc no entendrà una llarga explicació”. És un proverbi àrab. I és absolutament cert!
El que reconeix el nounat en nàixer és la calor, el tacte de la mare. Per això és tan important la pell a pell. En el moment que obre els ulls i comença a buscar amb la mirada el que entén és la mirada i l’expressió facial de qui té davant. Si li parlem sense mirar els seus ulls i sense gesticulació, sobretot facial, però també corporal, no ens pot entendre, ja que les paraules sense mirada ni gesticulació per a ells són buides. Aquesta buidesa l’acaben arrossegant tota la vida.
La sensibilitat i intuïció del nadó compensa amb escreix la incomprensió del significat de les paraules. Ara bé, també fa que les entengui i intenti imitar el seu so abans, amb la mirada identifica immediatament les agradables, les afectuoses, de les cansades o menys afectuoses. Sovint veig persones, mares i pares, passejant criatures amb el cotxet mentre miren, xategen o parlen pel mòbil. La criatura remuga, xiscla, plora i la reacció és de bellugar més de pressa el cotxet. Mentrestant, continuen mirant la pantalla. Li diuen alguna cosa, des d’un “vinga, vinga a dormir” o taral·lejar-li una mica sempre sense mirar-los. Els nens, com ja he dit altres vegades, avancen, en primer lloc, imitant les persones del seu entorn més proper. Més endavant, aquesta imitació inicial els ajudarà per a la seva comunicació verbal i no verbal, tant entre companys com amb els adults. Si no hi ha l’aprenentatge ben fet amb l’associació entre mirada, paraula i gesticulació, les seves relacions quedaran molt limitades, ja que regnarà una perpètua incomprensió o una comprensió descol·locada, fora de lloc. Cada dia em trobo amb més joves i nens amb una baixa capacitat d’atenció. No parlo del TDH, aquest és un tema a part, són persones que, senzillament, mentre els parles van fent coses, juguen amb els dits, miren cap a un altre lloc, o bé directament ja les pantalles. Et van dient que sí, però si els preguntes: “Què t’acabo de dir?”. El més probable és que no en tinguin ni idea, o bé et contestin: “M’has dit alguna cosa”. Aquesta és una de les causes de conflictes més freqüents entre pares i fills i mestres i alumnes en l’actualitat.
S’han fixat com omple i acarona una mirada que somriu càlidament? És la mirada que tots busquem quan estem angoixats o amb tristor. O, senzillament, és la mirada que ens agradaria veure en l’altre. S’han adonat com de malament queda l’ànim, el cos, quan ens topem amb una mirada buida, freda? Ja no parlo de “mirar malament”, no, en absolut! És la buidor la que fa basarda. La mirada càlida, la que dona pau és la que busca l’infant i el malalt. L’infant queda tranquil i a la persona malalta li dona confiança i amb la confiança baixa l’estrès i augmenten les endorfines, la nostra “morfina” natural que ens millora el dolor permetent-nos descansar millor.
Quan Albert Einstein, científic (1879, Ulm, Alemanya, 1955, Princeton, Nova Jersey, Estats Units), va conèixer Charles Chaplin, actor, compositor, productor i director de cinema, considerat com un dels millors mims i pallassos de la història del cinema (1889, Londres, Regne Unit, 1977, Manoir de Ban, Suïssa), li va dir: “El que més admiro del seu art és la seva universalitat; no diu una paraula i, no obstant això, tothom l’entén”.
Fa un parell d’anys en un moment de records, molt bons records, vaig escriure aquest poema que avui m’agradaria compartir amb vostès, estic segura que m’entendran i potser algú s’hi sentirà identificat, el vaig titular “Parlo de mirades”, i diu així:
“Recordo aquella mirada / que em deia: és millor callar, / la que m’avisava, t’estic escoltant. / La que deia bona nit, descansa, /descansa tranquil·la, jo t’estic vetllant.
Recordo aquella mirada / que, sense dir ni una paraula, / ho deia tot de manera clara. / La que somreia més que els llavis, /la que tot ho veia, res se li escapava.
Recordo aquella mirada / dolça i tendra que acaronava, / traient la tristesa, esclatant la rialla. / La que entenen els infants / molt abans que les paraules.
Recordes la mirada de l’infant? / És la que s’il·lumina / quan veu el teu somriure. / La que encuriosida mira i /qualsevol moviment li dona vida.
Ai, les mirades dels infants, / tan tendres, tan penetrants. / Ai, les mirades dels grans, / tan perdudes en pantalles, que / ja no recorden el valor que té mirar!”
“A la joventut aprenem, a la vellesa entenem”, Marie von Ebner Eschenbac, escriptora (1830, Zdislavice, Troubky-Zdislavice, Txèquia, 1916, Viena, Àustria). Tant de bo l’aprenentatge els doni l’enteniment a la vellesa!
