Manel Larrosa, arquitecte urbanista
Barcelona a part, a Catalunya només hi ha quatre poblacions amb més de 200.000 habitants: l’Hospitalet, Terrassa, Badalona i Sabadell, per aquest ordre.
Entre 100.000 i 200.000 trobareu les altres tres capitals provincials, amb Mataró, Santa Coloma i Reus.
L’Hospitalet i Badalona s’expliquen, en bona part, per la proximitat a Barcelona, però no és el cas de Terrassa ni de Sabadell, perquè són dues ciutats de la revolució industrial, que no es deriven de ser perifèria de Barcelona, sinó per fetes a elles mateixes. Dues i no una, i cap d’elles s’explica per l’altra, sinó per ella sola. Vam competir i col·laborar i ara ja només hi ha espai per col·laborar. No hi ha cap més polaritat similar en tot Catalunya (i, a més, en un entorn de 900.000 –Vallès Occidental– o d’1,3 milions de tot el Vallès). Amagades darrere Collserola i en la divisió Llobregat-Besòs, no són simples efectes barcelonins, com alguns ens volen fer creure. Tot i que disminuïdes per la crisi tèxtil dels anys setanta, mantenim una inèrcia i una posició amb valors de futur.
D’aquí a poc temps, la continuïtat ens diu que Sabadell superarà Badalona i que amb Terrassa serem una polaritat de mig milió, només nosaltres dues, sense les poblacions veïnes. Un pol impressionant a escala catalana.
No obstant això, aquest fet clau a Catalunya, la seva segona polaritat, és una realitat subjecte d’escarni per part de Barcelona. Mentre que els àmbits històrics de relació de les dues ciutats apleguen el conjunt de les conques del Ripoll i de la Riera de Rubí, l’AMB (l’Àrea Metropolitana) arriba fins a un carrer de Sabadell i nega el nostre veïnatge amb Barberà i Badia, poblacions que van ser capturades el 2010. I Rubí va estar-ne a punt, només que no es va deixar per tal de tenir llibertat de planificar el seu terme. Ho vam comentar llavors amb el polític professional Antonio Balmón, vicepresident executiu i gran amo de l’AMB i la seva resposta vingué a dir: “Us fotreu…”.
Tothom és responsable de casa seva, com també del marge que deixa al seu veí en els moments en què hom es reparteix la terra. I després d’aquella imposició vam plantejar, ja fa vuit anys, que el Vallès podria gaudir de les mateixes capacitats que l’AMB i tampoc no vam commoure l’AMB ni la gran majoria dels polítics. Només la consellera Joana Ortega s’hi va arromangar, però va durar poc al càrrec. En aquest mandat municipal que ara enfila la seva fi, com en tot l’anterior, i en van dos, l’AMB hauria pogut entendre que no pot negar radicalment al veí allò que t’has procurat a tu mateix. Només demanàvem ser semblants en competències, i clarament ser-ho sense el xec amb què l’ajuntament de Barcelona alimenta l’AMB. Fou impossible. La perifèria immediata a Barcelona nega el fet metropolità que compartim, s’apropia del concepte, ens menysprea i, al final, fa petita la mateixa Barcelona.
Tanmateix, el reconeixement de Terrassa i Sabadell ha tingut alguns moments estel·lars: a finals dels seixanta eren vistes com el lloc de desconcentració de Barcelona, visió que va durar poc, perquè al Pla del 76 ja es va optar per la B30 i per reforçar Cerdanyola i Sant Cugat, que eren dins l’àmbit de la Corporació Metropolitana. I hi eren per herència del franquisme, perquè el 1953 es va traçar la “Comarca de Barcelona”, a cop de compàs, perquè no es volia reconèixer la divisió comarcal republicana. Tan bèstia és el tema, que encara avui Martorell i entorn queden fora de l’AMB, quan tota la resta del Baix Llobregat hi és dins. Aquest és un espai decisiu, però marginat i abandonat. Però sí, per contra, Barbera i Badia hi són compreses i alguns municipis més darrere de Collserola, mal ens pesi.
Seguint amb els moments significatius, podem esmentar com en les darreries del franquisme l’autopista de Barcelona a Terrassa fou feta per l’estat i lliure de peatge. L’única a Catalunya, tota la resta foren concessions privades i amb barreres de pagament i les de Bellaterra es va treure quan es van mantenir a Mollet i tot el Maresme. I és que Sabadell i Terrassa llavors encara pensàvem decisivament, altrament no s’explica aquesta herència. Des de llavors, crisi tèxtil pel mig, hem anat perdent consideració i potser només podem afegir-hi fa poc les inversions dels allargaments d’FGC dins les dues capitals (Joaquim Nadal), com dos moments puntuals de respecte.
Mentrestant, les nostres alcaldies parlen de “Ciutats de l’Arc Metropolità” i fa temps Bustos es va inventar l’associació B30, tot sigui per no parlar del Vallès com a districte metropolità, assolir drets com l’AMB i junts fer la gran regió. La mateixa incapacitat de l’AMB de reclamar els nodes ferroviaris del Vallès, com Hospital General, Volpelleres i Barberà, tots en el seu àmbit, la configuren com un àmbit de poder central, no de serveis equitatius.
La negació de Terrassa i Sabadell, la marginació del conjunt del Vallès, Oriental inclòs, o la manca de reconeixement de les noves ciutats són un mal a totes les escales, des de la mateixa Barcelona al conjunt del país i així anem de perduts. Quan esmento noves ciutats del Vallès vull dir que ja no hi ha solament les tres velles capitals (Terrassa, Sabadell i Granollers), sinó que les polaritats de Sant Cugat amb Rubí, de Cerdanyola amb Barberà i de Mollet amb Parets i Santa Perpètua hi compten decisivament. I això no treu un mosaic de més nuclis, amb més personalitats encara, que formem una malla, una ciutat territori que ens és específica, diferent del Maresme, diferent del Baix Llobregat o del Barcelonès.
Una regió que podria assumir una igualtat de tracte, contraposada a la mirada central de successives corones de perifèria. Per fer prevaldre aquesta mirada, les dues velles Terrassa i Sabadell comptem amb possibilitats i responsabilitats, amb opcions i discurs. I així, la voluntat de superació de l’escarni no és un fet propi, només nostre, perquè esdevé un projecte general.
