Joan Boldú
En reflexionar sobre el temps nadalenc i les festes que l’envolten m’aparegué a la memòria l’antiga i alhora actual qüestió de la salvació expressada en tres moments temporals:
un temps llunyà que parla de Paradisos, l’inici de la nostra era amb el naixement de Jesús i els temps actual.
Diferents cultures ens han lliurat narracions de Paradisos, somnis d’oasis i illes de pau. Les imatges dels Paradisos són jardins de pau amb una exuberant vegetació que protegeixen l’ésser humà del pas del temps. Conten que fora del Paradís hi ha dolor, fam, guerra, mort; dins del paradís, plaer, sacietat, pau i vida. Una d’aquestes imatges del Paradís és la de la tradició jueva-cristiana. La narració del Gènesi ens parla de dos importants arbres al mig de l’Edèn: l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. Del primer no se’n diu res. Sembla que menjar dels seus fruits donaria la immortalitat. Sobre el segon hi ha una prohibició de no tocar ni menjar dels seus fruits. Un arbre singular, una prohibició, una desobediència i una conseqüència. A les primeres pàgines de la Bíblia, en el relat del Gènesi, la serp tempta l’Eva i menja del fruit prohibit. És el moment de la “caiguda” i de l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís. El llibre del Gènesi vol explicar la situació del mal i del sofriment en el món i imaginen el paradís de plenitud inicial i d’una caiguda posterior, és a dir, una situació inicial de vincle amb Déu i una separació posterior, el mal. La finalitat del narrador és que l’ésser humà es disposi a esperar la “salvació”, el retorn del vincle. El poble jueu espera l’arribada del Messies que el salvarà i posarà fi a l’ordre establert instaurant un nou ordre basat en la justícia i en la felicitat. Pel cristianisme el Messies arribà amb el naixement de Jesús.
La salvació es defineix, en general, com el fet de ser salvat, d’escapar d’un gran perill o d’una gran desgràcia: la mort. Es tracta d’escapar-nos dels temors que ens causa el fet que som mortals i que ens som conscients, que morirem nosaltres i els nostres éssers estimats. Aquest és el motiu perquè totes les religions, si més no, les monoteistes -judaisme, cristianisme i islam- prometen la vida eterna i asseguren que ens retrobarem a l’altre món. En efecte, hi ha qui cerca la salvació creient en Déu i en una religió que li assegura que assolirà la immortalitat a l’altre món. Luc Ferry, filòsof francès, comenta a “Aprendre a viure” que pels no creients la filosofia és un saber que “salva”. Per a viure bé, afegeix, hem de vèncer, abans que tot, les pors. És en aquest punt on hi ha antagonisme entre la religió i la filosofia: les religions es defineixen com a doctrines de salvació a través de la fe en un altre, Déu; la filosofia, en canvi, es pot definir com a doctrina de salvació per un mateix amb l’ajuda de la raó (Epicur, Epictet, Montaigne, Spinoza, Kant, Nietzsche…).
Als dos últims segles sorgiren ideologies que ocuparen el lloc d’una doctrina de salvació: el cientisme, el comunisme i el nacionalisme/patriotisme. Aquestes ideologies es plantejaren tres formes de salvar la vida sacrificant-la a una causa superior: la ciència, la revolució i la pàtria. El primer amb la creença segons la qual la ciència pot resoldre tots els problemes que l’home pot plantejar. Els altres dos exigint viure conforme a un ideal, sacrificant la pròpia vida, si cal. Quantes morts causaren el comunisme, el feixisme, el nazisme!
No hi ha hagut mai paradisos terrenals ni n’hi haurà mai. La perfecció no existeix. No hi ha Paradisos ni Edats d’or inicials ni utopies que es realitzaran. En èpoques de crisi molts messies proliferen arreu. No necessitem aquí a la Terra cap messies en qui posar una confiança plena perquè intervingui en la solució de problemes socials i en la preparació d’un futur millor. Ai! dels pobles que creuen en salvadors de pàtries.
