Rosa Ferrer
“El que suposa un patiment intolerable per a l’ésser humà és tenir una experiència desagradable que creu que no tindrà fi”. Friedrich Wilhelm Nietzsche, filòsof, poeta en prosa, crític cultural, filòleg i compositor (1844, Röcken, Lützen, Alemanya – 1900 Weimar, Alemanya). Quanta raó!
Que n’és de diferent el temps d’espera segons en quin lloc s’està, i que bé ho explica el catedràtic emèrit de Psicologia de la UAB el Dr. Ramón Bayés al seu llibre “El reloj emocional. La gestión del tiempo interior”, editorial Alienta, que a més té un deliciós pròleg del benvolgut i recordat Dr. Albert Novell, que va dedicar els últims anys de vida a la defensa del pacient. Ens parla de la importància que té el temps d’espera depenent de si ets el que espera un resultat sobre la teva salut. Amb en Ramón tinc una molt bona amistat des de fa quasi trenta anys i l’Albert vaig tenir la sort i el plaer de conèixer-lo i tenir-hi unes converses molt interessants. La serenor de tots dos parlant de temes tan seriosos com és la mort, l’angoixa esperant unes proves mèdiques més o menys importants (per a la persona malalta sempre és important), sovint tractats per sobre a correcuita, o bé directament amb poques ganes i cara de fastig, em van ajudar a ser capaç d’apropar-me una mica més a les persones de qui tinc cura, a entendre que escoltant ja puc aportar pau, que una resposta amable i empàtica ajuda a voltes molt més que un tranquil·litzant.
Posem-nos en situacions d’espera diferents. Ahir, dia 5 de gener, hi havia un munt de personetes esperant amb il·lusió l’arribada dels Reis d’Orient, pensant què els deixaran, com jugaran, ho esperaven amb un estat de nervis il·lusionant, i també hi havia pares i famílies que estaran angoixades per si a les criatures els farà felices els regals que rebran. Alhora, hi havia famílies amb una gran tristesa, ja que no tenen recursos per afrontar els regals de reis. En un sol tema ja podem veure que hi ha diferents tipus d’espera, la il·lusió, la de “a veure si he encertat” i la de “quina tristor, aquest any tampoc”; això ho podem extrapolar a qualsevol tema i moment de la vida, la nostra vida la basem sobretot i malauradament en els temps d’espera, i aleshores passa el que deia John Lennon, músic (Liverpool, 1940-Nova York, 1980): “La vida és això que passa mentre estem fent altres plans”, la vida cal, perquè val la pena, gaudir-la a cada moment, recordant el que altres cops he comentat, “l’ahir ja ha passat, el demà no ha arribat, l’únic real que tenim és l’avui”, això sí, el passat ens ha de servir per no repetir errors, per a res més. Hi ha una reflexió de Jean-Paul Sartre, filòsof (1905-1980 París), que crec hauríem de tenir molt present, és aquesta: “No perdem res del nostre temps; potser n’hi va haver més de bells, però aquest és el nostre”, i aquest present és el que hem de viure, cap altre.
Hi ha un temps d’espera del qual especialment com a professional de la salut vull parlar, és el temps d’espera de les persones amb un problema de salut, sempre el fet d’esperar una prova, un resultat, un diagnòstic ha estat un temps molt dur, ple d’incerteses i el pitjor de tot i, massa sovint, ple d’incomprensió; per als sanitaris ha acabat sent normal que per a tot el pacient, tal com ja diu la mateixa paraula, hagi de tenir paciència i, a més, procurar no molestar. Nosaltres tenim molta feina, no podem perdre el temps explicant un cop i un altre que ja l’avisarem quan es pugui fer, quan arribi el resultat o el diagnòstic, el que cal és tenir paciència. Potser no en tenen prou de paciència patint una malaltia, esperant hores, o dies, o mesos a ser visitats per altra vegada mesos d’espera per a les proves i més mesos d’espera per a visita i resultats? Aquests temps d’espera són realment desesperants i són els que no permeten tenir una vida digna del present, havent patit ahir i no tenir previsió d’un demà millor, sovint, massa sovint, se suspenen proves, visites, etc., ara quasi sempre per via telemàtica, programant-ho de nou per a uns mesos més endavant. I encara parlem que la salut mental empitjora, els estranya que empitjori? Quina empatia hi ha en aquestes anul·lacions telemàtiques? Quina paraula amable hi ha llegit? Cap! “Aprehensió, incertesa, espera, expectació, por al que és desconegut, fan al pacient més mal que qualsevol esforç. Recorda que està cara a cara amb el seu enemic tot el temps”, Florence Nightingale, infermera, considerada la mare de la infermeria moderna. Les notícies i els canvis els hem de fer mirant la persona, o trucant-li, que tant amb la nostra mirada o paraula li aportem pau, la tranquil·litat que no oblidem ni passem del seu neguit, escoltant les seves pors, que pugui descarregar l’angoixa tenint la seguretat que serà atesa. Evidentment, en aquest punt haig de fer un apunt-protesta, falta personal sanitari i sobren gestors i direccions que no vetllen per les persones! Com diu el professor Bayés al llibre anteriorment esmentat: “Eliminar, disminuir o pal·liar les esperes incertes, tant en sanitat com a l’administració o empreses, hauria de constituir un objectiu absolutament prioritari per als responsables de la seva gestió”. Per tant, cal contractar el personal que saben que des de fa trenta anys falta, perquè avui ja van tard!
Hi ha una altra espera que em fa perdre la son literalment quan hi penso, imaginen començar a sentir les sirenes als llocs on hi ha guerra? Imaginen quin temps d’espera tan llarg, dur, angoixant i terrorífic ha de ser fins que s’acaben els bombardejos?
A la meva carta als Reis d’Orient hi ha dues peticions, pau i humanitat. No vull demanar res més, si porten, això em declaro PIF (persona immensament feliç), s’hi apunten?
“No està al nostre abast afegir ni un minut a la vida, però el que sí que podem posar és més vida a cada minut”, anònim.
