Xavier Marcet
Cap de nosaltres està mai completament deslliurat de la mediocritat i de l’estupidesa. Militar en el ni fu ni fa. Acostumar-se a organitzacions que viuen a mitges.
Viure en contextos que vulgaritzen. Permetre la dictadura dels mimetismes. No saber reconèixer la bellesa. No apreciar l’elegància. No tenir criteri. No saber fer les preguntes, viure parapetat en respostes enllaunades. No arriscar mai, sacralitzar les inèrcies personals i corporatives. Confondre el futur amb un PowerPoint o amb un programa de cent cinquanta punts.
Què és el que ens torna mediocres? En primer lloc, la falta d’autenticitat. Deixar créixer un gap flagrant entre el què prediquem i el què fem. Està mancat de qualsevol autenticitat contrastable. És això que critiquem d’aquells polítics, empresaris o personatges dels mitjans, que tot el dia volen aparèixer com a moralment superiors a les xarxes socials, però després tracten a la gent del seu voltant de forma miserable. L’autenticitat comença a casa. La falta d’autenticitat és a la base de la mediocritat. No cal definir manuals de perfeccionisme. Tots ens podem equivocar. El que cal és definir trajectòries d’on se’n desprenguin fils d’autenticitat.
En segon lloc, la incompetència. Quan s’ajunten la falta de capacitat amb en la manca d’autenticitat la mediocritat tendeix a ser hegemònica. La incompetència es la no qualitat. Assumir reptes que lideren gent que no saben ni per on agafar-los i que els hi van molt grossos. La incompetència és no pensar mai per compte propi. És ja no escriure mai. És perdre el sentit comú amb facilitat. La incompetència sempre es refugia en el mimetisme i en el políticament correcte. La incompetència és pensar que qualsevol pot fer-ho tot. Els incompetents creen però coalicions molt poderoses. Els uneix la mediocritat, que de vegades actua com un ciment molt consistent.
En tercer lloc, els dissenys fallits. Les coses concebudes des de la indolència. Dissenys maldestres. I no parlo només d’un cert sentit de l’estètica, de l’elegància, de la bellesa. Parlo de la mediocritat conceptual. D’allò que, “anant bé s’acabarà malament”, com diu el Ramon Bosch rescatant una dita balear. El benchmarking mediocre ha fet molt mal. Es volen copiar les millors pràctiques d’altres sense tenir en compte qui les protagonitza. El disseny és fallit quan no incorpora talent en aquells que els han de fer possible.
En quart lloc, la falta del sentit de l’oportunitat. Les coses només estan bé, si la proposta de valor és consistent, si el com es fan és coherent, si qui les fa acredita talent, i si es fan en el moment oportú. Fer les coses abans d’hora acostuma a ser el gran fracàs de moltes innovacions (el secret és anar mitja passa per davant per absorbir el futur). Fer les coses massa després acostuma a ser segur, però resulta irrellevant. La mediocritat deu molt a la falta del sentit de l’oportunitat.
En cinquè lloc, la falta de passió. Sense passió no passa res. L’actitud té molt a veure amb la mediocritat. Gent que simplement són desmenjats. Gent que habita en les excuses, gent que pensa només des de la queixa i gent que vertebra relacions i propostes d’alta toxicitat. Amb passió només no n’hi ha prou, però sense passió no surt mai cap obra mestra. I la passió fa un bon binomi amb l’esforç. Els mediocres no saben mai identificar la dimensió de la passió i l’esforç que s’amaga en les coses significatives i els sembla que tot es pot fer les coses amb un tres i no res, i aleshores només articulen un esprint cap al ridícul.
S’acaba l’any i no el vull acabar amb un exercici de mala sang. Que cadascú busqui els exemples que li sembli. El que és segur és que els mediocres mai se’n senten de mediocres, estan encantats d’haver-se conegut. La mediocritat és fruit de decisions personals indolores i insípides. La mediocritat és sempre donar la culpa als col·laboradors. La mediocritat és viure en un victimisme constant. La mediocritat és no assumir mai els fracassos en primera persona. La mediocritat és fer de l’autocomplaença l’únic relat.
Esquivar la mediocritat és un bon propòsit per al 2023. Mai hi estem prou a resguard. Que el 2023 ens sigui un any raonablement favorable, que no ens falti passió, que visquem intensament, que no perdem l’ocasió de celebrar les sorpreses agradables que la vida ens pot oferir en el moment més inesperat.
