Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Està bé amb un mateix i en harmonia amb l’entorn”. Aquesta és la definició de salut integral de Rosette Poletti. Infermera, màster en Ciències de la Infermeria i Doctora en Ciències de l’Educació per la universitat de Columbia de Nova York.
El petit Pere, no havia fet encara els 7 anys. Feia gairebé un any que anava ingressant per un tumor cerebral. Jo vaig anar a pediatria a cobrir una vacant durant uns mesos i allà el vaig conèixer a ell i a la seva família. Amb ell vaig aprendre tant. Era un nen amb un somriure permanent, la seva mirada era neta i radiant. Mai el vaig sentir queixar-se quan anava a punxar-lo tant si era per una analítica o per posar-li el sèrum amb la quimioteràpia . Em mirava amb un somriure dient-me: “punxa tranquil·la que ho fas molt bé i no em faràs cap mal”. Aleshores bufava ben fort i, mentre amb aquesta bufada feia volar les fulles que ell imaginava, jo el punxava. Mai una queixa, ni una ganyota. Sovint m’acompanyava quan havia de punxar altres nens perquè els volia ensenyar com bufar i que no els fes por la punxada. Sempre aconseguia fer-los riure i tot anava molt millor.
Era divertit i li encantava amagar-se per donar-nos un ensurt quan menys ho esperàvem. I valga’m Déu! Sí que ho assolia. Més d’una vegada vaig estar a punt, com les altres companyes, de tirar alguna safata a l’aire.
Un divendres, quan marxava després d’acabar la feina, el vaig trobar a la sortida de la planta, m’estava esperant i mirant-me als ulls amb el seu somriure habitual em va preguntar: “Demà vindràs?” Li vaig dir que no, perquè tenia festa el cap de setmana. Li vaig explicar que quan tornes el dilluns portaria uns contes molt bonics. Ell em va dir: “Jo no hi serè dilluns, perquè vindrà la meva mare i me n’aniré amb ella”. Em va sorprendre perquè no tenia constància que tingués programada l’alta. Li vaig dir: “Ara vinc”. I vaig anar a parlar amb l’adjunt que em va confirmar que no marxava. A més, el dilluns començava una tanda de quimioteràpia. Ara bé, va dir-me ell, quan vinguin els seus pares (eren d’un poble llunyà i tan sols podien venir els caps de setmana a veure’l) podrà sortir amb ells, com altres vegades a passejar al parc. “Ah! Deu de ser això el que em volia dir”, vaig comentar jo. Així que torno cap a la sortida del servei. ·ll continuava allà amb el seu simpàtic somriure. Jo m’ajupo i li dic: “Pere, demà vindrà la mare i aniràs de passeig, el diumenge segur que també, el dilluns m’explicaràs tot el que has vist oi?”. Ell em mira i em diu: “Rosa, qui vindrà a buscar-me és la meva mama del cel, no m’has entès bé abans”. El cor em va fer un salt, no l’havia vist mai resar ni mai havia parlat de res religiós. Ell se’m va tirar al coll amb els seus bracets, em va fer una abraçada molt forta que jo vaig correspondre des del cor i a l’oïda em va dir: “Ves-te’n tranquil·la que jo estaré molt bé”. Me’n vaig anar sense deixar de pensar en ell la resta del dia, l’endemà vaig trucar a l’adjunt que aquell dia treballava i em va dir: “Vols estar tranquil·la! Està bé, jugant i entremaliat com sempre”.
El dilluns, quan vaig arribar al servei, el primer que em van comunicar va ser que en Pere havia mort. No vaig poder aguantar les llàgrimes. En aquell moment entrava l’adjunt que en mirar-me va exclamar: “Ostres, de veritat ens ha fet això? Saps que dissabte quan marxava em va dir el mateix que et va dir a tu?”. Tots dos vàrem plorar la mort d’en Pere.
El que no podíem esperar és el que va passar quan vam anar a veure com estaven els seus companys d’habitació. Quan hi ha una pèrdua així els companys ho passen força malament. No va ser així, aquells nens amb molta pau ens deien: “No estigueu tristos, en Pere ens va explicar que al lloc on anava ja no estaria malalt, no l’haurien de punxar mai més i sempre podria jugar, ell va marxar content!” Quina lliçó ens van donar, tant en Pere com els seus companys!
Fa un temps que volia escriure sobre el petit Pere, en tinc un record tan emotiu que em costava fer-ho. Avui, escric la seva història el dia dels Sants Innocents. He pensat que el seu exemple de serenor i fortalesa junt amb tota la innocència de la infantesa ens podria aportar un punt de referència als adults per intentar trobar un xic de pau.
“Algunes flors només floreixen uns quants dies i tots les admirem i les volem per ser senyal de la primavera i de l’esperança, després moren, però ja han fet el que havien de fer! Altres flors floreixen durant molts dies i llavors la gent ni s’hi fixa, això també passa amb els vellets, se’ls veuen asseguts en un banc en un parc, fins que no se’ls veu més, perquè se n’han anat per sempre”. Paràgraf del llibre “Carta a un nen amb càncer” d’Elisabeth Kubler-Ross (1926 Suïssa-2004 els Estats Units) doctora en medicina i psiquiatria. Vaig tenir el plaer de tenir-la de professora als anys vuitanta a l’EUI de Santa Madrona. A ella tampoc l’oblidaré mai.
