Josep Puy, historiador
El dia de Nadal d’enguany farà seixanta anys de la nevada més gran que possiblement ha patit mai Terrassa i molts altres pobles i ciutats del país. Les anècdotes, imatges i records són milers per a tots els qui la varen viure i sofrir i la volen recordar de bell nou. La nevada del 1962 fou impressionant en tots els aspectes i deixà la ciutat recoberta de neu en el marc d’un espectacle que canvià el somriure i l’admiració per un patiment generalitzat. S’inicià la nit de dilluns 24 i va continuar durant tot el dia de Nadal. Dimecres, festivitat de Sant Esteve, dominà una gran serenor i una immensa gelada que convertí aquella gran quantitat de neu en un veritable i terrible parany que durà més d’una setmana. Ben aviat arribarien les fractures òssies per a força vianants, les nombroses incidències domèstiques per manca de subministraments i el bloqueig als accessos de carrers, camins i carreteres.
Aquest dijous passat, tot escoltant els nens de Sant Ildefons, m’he reunit amb uns quants veïns del barri de Ca n’Aurell per recordar aquell singular esdeveniment meteorològic. Es troben cada dia per esmorzar i han comptat amb una visita “inesperada”. El meu agraïment és infinit. No era pas l’objectiu, però ha estat inevitable que els records s’amunteguessin i la conversa derivés en un repàs sobre la ubicació de moltes cases i establiments comercials del barri. La nostàlgia, de la qual ens prevenia Joan Manel Serrat el proppassat dimarts, ha acabat per dominar la tertúlia de la qual constato molt gratament la bona memòria dels seus participants. Parlem d’aquella gran nevada i ho fem a una cafeteria que es troba a la cruïlla entre els carrers d’Infant Martí i Faraday. En aquest mateix indret hi havia la casa pairal de la família Paüls i justament davant el bar Riquelme, on ara hi ha un magatzem de pinsos i fertilitzants de la família Torra. Un xic més amunt es trobava ca la Carme, una petita botiga en plena pujada d’Infant Martí i on podies trobar de tot i força i a qualsevol hora. Era un Corte Inglés de joguina. Fins i tot un gat hi podia donar algun tomb. El magatzem de fustes Solanellas també ens quedaria a pocs metres i no cal dir que travessant el carrer i un xic més avall ens trobaríem amb la pista-pavelló de la Sagrada Família, després SFERIC. Penso que l’emplaçament és prou senzill de localitzar.
En Joan Màdico vivia llavors al carrer Comte Borrell tocant a Nicolau Talló. Em diu que amb el gruix de neu “va arribar un moment que no es podien identificar els carrers, no es coneixia on eres i es perdia l’orientació”. Les fotos d’aquella jornada no en deixen dubtes. “En sortir de Missa del Gall ja nevava i tots restàrem embadalits”. L’escena se situa a les portes de la parròquia de la Sagrada Família. A poca distància d’on estem reunits. L’Antoni Rodríguez afegeix que s’arribà al metro de neu i que una cosa tan simple com el fet de travessar el carrer es feia del tot impossible. El pare, venedor de pomes, no podia portar el gènere al Mercat de la Rambla-la Plaça. L’Antoni, gran professional de les arts gràfiques i amb una prodigiosa memòria, és concís i directe: “No he vist una nevada igual com aquella, fou brutal”.
En Joan em comenta una situació del tot esperpèntica. Esperaven l’àvia per dinar. Venia de Barcelona. De tots els trens previstos només va arribar el de les dotze. El comboi que duia la iaia cap a Terrassa es va quedar aturat un xic més amunt de les Fonts i la resta del camí es va haver de fer a peu a prop de la via. La situació era del tot inversemblant i l’amic Joan la recorda com si fos ahir mateix. No fou pas l’única afectació de la xarxa ferroviària. Les incidències se succeïren en diferents trams i comarques. Hi hagué més trens aturats –Cerdanyola-Ripollet, les Franqueses…– i amb la gent incomunicada i del tot desconcertada.
La Conxa Lorenzo, mare de l’amic Joan Maeso, explica que havia vist l’inici de la nevada en sortir de Missa del Gall de l’església de l’antic Convent de Sant Francesc, al costat de l’Hospital de Sant Llàtzer. L’endemà recorda amb tota mena de detalls la seva anada com a convidats a la masia, uns anys després enderrocada, de Can Gorgs. Estava situada entre l’avinguda de Barcelona i la plaça de Catalunya. Era una immensa finca on vivia la seva cunyada. Hi anaren a dinar amb la filla de pocs mesos ben embolcallada amb diferents mantes. La Conxa i l’enyorat Lino vivien al carrer Joaquim Costa, 22. En Joan Fontanellas i Maria Maeso, germana d’en Lino, eren els amfitrions i s’hagueren de traslladar de Can Parellada a Can Gorgs en tractor. Aquest mitjà de transport esdevingué un improvisat i eficient tot terreny. En Lino i la Conxa feren nit a la masia, car no pogueren tornar a casa. La Conxa té ben present com l’endemà veié nombroses caigudes, algunes de greus conseqüències, al llarg de la carretera de Castellar, car no van tirar sal i la gent relliscava amb una gran facilitat.
La Montserrat Martí –cal Claret– i la Maria Martínez –cal Arissó– coincideixen en les tasques de treure la neu al pati i al terrat de les respectives llars. Vivien i viuen al carrer de l’Infant Martí. El gruix era espectacular i fou la feina més prioritària dels homes de les cases. Jo recordo que al terrat de casa, a cal Maties, vàrem obrir un caminet per poder anar d’una punta a l’altra. Els terrats dels nostres habitatges eren mitja vida per als grans i per als més petits: jocs de tota mena, galliner, safareig, estenedors, revetlles i memorables sopars d’estiu.
La Magda Guadayol vivia al carrer del Mas Adei a tocar amb el carrer de la Creu Gran. Ben a prop vivia un sabater amb greus problemes de mobilitat i li portaven el dinar d’una casa del carrer Sant Quirze. La Magda alternava aquella tasca amb la seva germana. El dia de Nadal hi anaren totes dues. Davant el galdós panorama d’aquella jornada, no dubtaren a fer l’habitual itinerari. Hi insisteix: “Malgrat tot, ens ho vam passar molt bé”. En Tòfol Caparrós és un gran coneixedor del barri i del qual no s’ha mogut mai. Sempre està disposat a ajudar amb els seus coneixements i vivències davant qualsevol consulta o aclariment. Les seves aportacions són sempre molt valuoses. Tampoc en aquesta recordança no hi podien faltar. Ens parla del dinar familiar i de la neu acumulada arreu. Tots els participants en aquesta meravellosa tertúlia coincideixen que una repetició d’aquell fenomen provocaria una situació del tot dantesca, terriblement caòtica, per la immensa quantitat de vehicles existents i per l’enorme mobilitat i desplaçaments constants de la població per causes i motius ben diversos. Opinen que les conseqüències serien molt més greus. Millor no pensar-hi, hi insisteixen tots plegats.
Recupero la lectura del número 4 de “Vallesos”, “Colgats de neu” (tardor-hivern 2012-2013), amb innombrables testimonis i imatges de diferents localitats, esquiadors inclosos, i amb els encertats comentaris de l’amic Santi Rius pel que fa a Terrassa dins el capítol “De les Arenes a Montserrat”. Ofereix singulars informacions i escaients referències que il·lustren la magnitud d’aquella nevada. Seixanta anys després, continuem recordant i aprenent. Meravellosa combinació. Que tingueu molt bon Nadal!
