Joan Boldú
Tot flueix, expressà Heràclit (s. VI-V aC), tot canvia, res roman eternament.
Segurament, l’Univers no té límits, ni espacials ni temporals; tanmateix, tot el que ell abraça no es crea ni s’anihila, però sí que canvia, es transforma, té caducitat: les galàxies, els astres, els sistemes solars, els planetes, la nostra nau Terra, els paisatges, muntanyes, rius, els éssers vius, les plantes, els animals, els humans. Tot té un inici i un final, l’ésser humà també. És l’anomenada contingència, la radical manera de ser de l’ésser humà, causa dels seus límits, de la seva fragilitat, precarietat, vulnerabilitat, caducitat. Som éssers temporals i, com a tals, tenim fixat un termini, la desconeguda data de la nostra mort. Arriba un moment en què el nostre cos és incapaç d’oposar resistència, perquè ja té certa edat biològica i falla la resiliència, la capacitat de recuperar la salut. La nostra manera de ser contingent marca els nostres límits i condiciona les nostres accions, els nostres hàbits de consum i els nostres ritmes de vida.
És la vida el nostre contracte temporal, no indefinit. Que bé ho expressà el poeta Jorge Manrique: “Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar, que es el morir…”, i també, avui, temps nadalenc, ho canta sonorament la nadala “Dime, niño, ¿de quién eres?”: “La nochebuena se viene, tururú; la nochebuena se va; y nosotros nos iremos, tururú, y no volveremos más”.
Certament, tot ésser viu tard o d’hora mor; és llei de vida. Tots els éssers vius tenim data de caducitat, però només l’ésser humà en té consciència, encara que desconeix, sortosament, la data concreta. Dic sortosament perquè no és el mateix saber que hom ha de morir, que saber, a més, el dia i l’hora exactes de la seva mort.
Al film “Blade Runner” (Ridley Scott, 1982) coexisteixen els humans amb els “replicants”, éssers creats per l’home mitjançant l’enginyeria genètica, físicament i intel·lectual molt superiors als humans, però amb un tret diferencial tràgic, a saber, els homes saben que han de morir, els replicants, també; tanmateix, els primers no saben quan, els segons, sí. Batty és un replicant que ha estat creat per morir al cap de quatre anys de la seva creació. És conscient que la seva mort és propera. Es vol aferrar a la vida, perquè vol viure més temps. Davant d’aquesta situació, es rebel·la i vol trobar el seu creador, Tyrell, per exigir-li més temps de vida. Batty no vol morir. Té por, i qui té por, afirma, és un esclau. Penso que saber que hem de morir és dramàtic; conèixer, però, la data exacta és tràgic.
Del fet obvi que l’ésser humà és contingent s’infereix que tot el que fa i produeix també està marcat per la temporalitat: neix, perdura i caduca. Caduquen tots els productes materials, els lògics, els digitals; uns tenen una duració limitada per pròpia naturalesa i altres també per l’acció humana mitjançant l’obsolescència programada, a través de la qual els productes estan dissenyats per fallar prematurament o quedar-se obsolets a curt o mitjà termini. Caduquen els aliments, els medicaments; tenen un termini totes les convencions humanes –els costums, els contractes, les lleis civils, penals, laborals i processals; les manifestacions culturals, etc. Tot caduca, és una llei universal. Rebel·lar-se contra aquests límits temporals pot causar conseqüències negatives per a l’ésser humà i per a la societat. L’obsolescència programada, en què tot s’esdevé de pressa, en què tot es torna obsolet, genera tones de residus que afecten el medi ambient; menjar aliments o prendre medicaments caducats perjudica la salut i pot produir la mort; no voler reformar constitucions, lleis, o renovar càrrecs polítics, judicials, etc. torna feble la democràcia i la pot matar. Això és el que està passant amb certs jutges i magistrats del TC i del CGPJ en bloquejar la seva renovació amb la complicitat del PP, impedir el seu bon funcionament i causar un torbador problema polític davant dels representants de la voluntat popular, el Parlament i el Senat.
