Ramon Bosch
Sosté el gran Nacho de Sanhuja que els terrassencs diumenge ens arreglem, mentre que els de Sabadell es muden.
Potser sí que això era cert en els temps que aquest “fabricant tèxtil vingut a menos” fa veure que enyora, però no tinc gens clar que avui dia es pugui establir aquesta diferència d’una manera radical.
Què distingeix el fet de mudar-se del d’arreglar-se? Crec que les dues mateixes paraules ho expliquen per si soles. El qui s’arregla el que fa és introduir petits canvis en el seu vestir per indicar la rellevància del que vol festivar, el qui es muda canvia la seva manera de vestir per indicar precisament aquesta mateixa rellevància. El que vol dir, em penso, Nacho de Sanahuja amb la seva expressió és que els terrassencs anem, o anàvem, ben vestits tota la setmana i que els de Sabadell només hi van, o hi anaven, els diumenges.
En tot cas, només cal passejar una estona per qualsevol de les dues ciutats, sigui entre setmana o, encara més, en diumenge per veure que el concepte “anar ben vestit” ha entrat en una enorme laxitud terminològica.
Pensava això l’altre dia mentre veia entrar en un restaurant una colla de gent que clarament hi anaven a celebrar el sopar d’empresa, aquest negligible costum nadalenc que tants disgustos de parella ha costat. Així, vistos en conjunt, em va semblar que en aquell grup, i em sembla que d’això se’n podria fer una categoria general, posaven més interès a solemnitzar l’acte elles que no pas ells. Vull dir que algunes s’havien arreglat i moltes s’havien mudat, mentre que els homes no semblava que haguessin fet cap esforç per diferenciar aquell sopar d’un dia a l’oficina. Només, en el pitjor dels casos, algun s’havia banyat en perfum, són aquells que has de pregar que no se t’asseguin al costat si no vols que el rap faci gust de Carolina Herrera o l’entrecot s’empelti d’Hugo Boss.
Un cop acceptat que els homes, així en general, ens esforcem poc a solemnitzar amb el vestuari aquest tipus d’esdeveniments, em centraré en el capteniment de les dones, tot assumint el risc que els repartidors d’etiquetes del que és políticament correcte em titllin de masclista. Entre les que s’havien volgut arreglar, es podia distingir clarament el segment de les que havien passat per la perruqueria, els serrells estarrufats i els cabells planxats fins al límit de l’impossible les delataven clarament; d’altres havien optat per un complement o unes sabates de talons tan abismals que els feien caminar amb passes tan curtes, si no volien acabar amb tota la tortugada per terra, que semblaven xineses d’alguna dinastia imperial.
Però deixeu-me que em centri en aquelles que havien decidit mudar-se i, entre aquestes, encara podríem trobar diferents categories: les que, beneficiant-se del canvi climàtic, havien decidit aprofitar el vestit que van estrenar en un casament aquest juliol; les que van confondre el sopar d’empresa amb una entrevista de treball i anaven amb un vestit jaqueta i una brusa amb farbalans i les que pensant una mica més enllà, les dones tenen aquesta virtut, ja anaven vestides per anar a una discoteca dels anys 80. Després hi havia, sobretot entre les joves, les que assimilaven el concepte de mudar-se amb l’originalitat en el fet de vestir. I entre aquestes destacaven les seguidores d’una moda incomprensible com és la de posar-se unes faldilles damunt d’uns pantalons, com si a l’hora de vestir-se no s’haguessin acabat de decidir per una peça o una altra. Val a dir que aquesta indumentària a algunes no els impedia anar també calçades amb taló d’agulla.
Algú poc avisat podria veure un deix de crítica en la meva descripció d’aquest estol de dones que entraven en el restaurant. S’equivocaria. El sentiment que vaig tenir fou de satisfacció en veure que per a les terrassenques d’avui vestir bé vol dir vestir exactament com els dona la gana.