Salvador Cardús i Ros
És cert que la temporada de Nadal i Reis queda embolicada amb el paper lluent de la publicitat excessiva amb tota mena de propostes de regals, de propostes de lleure o d’allò que ara en diuen “experiències”.
Esgarrifar-se’n pot ser una gesticulació comprensible, però que en molts casos arrossega una certa hipocresia. La festa és, per definició, desmesura i malbaratament. Ho ha estat sempre, fins i tot a les societats més “pobres”, si més no des del nostre punt de vista de societat benestant. I ara, l’excés festiu s’adapta al tipus de societat de consum que ens ha tocat viure.
Però aquest paper d’embolicar enlluernador amaga una altra dimensió d’aquesta temporada nadalenca que no disposa dels recursos necessaris per poder competir amb les estratègies comercials. Parlo de l’acumulació de propostes culturals de tota mena. De propostes musicals, teatrals, museístiques, que s’ofereixen en abundància. De propostes professionals i d’aficionats. De propostes vives de carrer, en espais tancats i cada vegada més en espais virtuals. De propostes que remeten a la tradició i d’altres amb relectures avançades d’aquesta mateixa tradició.
Agafes la premsa d’aquests dies, i enmig del curs habitual de la quotidianitat diària –la rifa, la grip, l’incendi, el robatori, l’ocupació, la inflació…–, encara que una mica dispersa, hi trobes l’esclat d’aquesta oferta cultural en què, a més dels professionals, hi participen voluntaris en un nombre ingent i difícil de mesurar. Les corals –amb festival internacional inclòs–, els actors de les diverses propostes d’“Els Pastorets”, els constructors de pessebres, els participants a la Cavalcada de Reis, l’enginy dels dissenys de les felicitacions domèstiques de Nadal, l’excel·lència en totes les arts culinàries d’àvies, mares –i cada vegada, més homes–, els estudiants de música i de teatre, les festes escolars de final de trimestre, el circ i les pràctiques esportives, i tantes i tantes oportunitats de viure les festes de Nadal a través de la bellesa, l’emoció i el sentit existencial que aporten totes aquestes pràctiques culturals.
Es podria lamentar que tot plegat no sigui més destacat mediàticament, més anunciat, més visible… Però això espatllaria l’encant d’una realitat la particularitat de la qual és la seva modèstia, la seva sobrietat, la senzillesa, en definitiva, el fet quedar fora d’allò que és comercial. Una discreció que no vol dir haver de quedar ofegat pel món comercial, sinó tot el contrari: el supera en força de voluntat, el guanya en temps de dedicació, l’ultrapassa en implicació emocional, hi navega amb la màxima llibertat.
Tal com deia el Petit Príncep, allò que és important és invisible als nostres ulls. O, si ho voleu amb més fonament, a les seves “Investigacions filosòfiques”, Wittgenstein deia que allò que és més important per a nosaltres ens resta amagat per la seva simplicitat i la seva familiaritat. I és així. No sé si val la pena, doncs, lamentar-nos d’allò que és tan visible en lloc de saber descobrir i gaudir d’allò que ens és tan proper i familiar com és aquesta explosió de vida cultural pròpia de les festes de Nadal.
Que tingueu un bon Nadal!
