Una de les parts o trams de molta rellevància de la ciutat és el parc de Vallparadís. S’ha de reconèixer que, passats els anys, s’ha convertit en un enclavament de prestigi, si el comparem a com era en un passat, un lloc fosc i poc recomanable. Si ens fixem en les dues instantànies que toquen en aquesta edició, podem contemplar una mena d’escala que, així de sobte, podria ser l’escala que pujaria el dimoni si algun dia ha de pujar.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón
Allò que es pot veure a la foto més del passat, que es va fer l’any 1985, no presenta gaires diferències amb la imatge que es va fer fa unes estones. El gos de la foto vella, segurament, haurà traspassat, perquè més de trenta anys són impensables per a un animal d’aquesta espècie. Però, millor, no ens posem tristos.
A la foto aquesta de 1985, no trobem indicis de presència humana en primer pla.
En canvi, a la fotografia d’ara, hi ha color, és evident, i també presència humana. En canvi, no n’hi ha de canina. Són contrastos que no tenen cap mena de rellevància, però s’ha d’escriure d’alguna cosa i aquesta dualitat entre humans i gossos sembla la més adient en aquest cas i, per extensió, en aquestes imatges.
Aquesta escala, que és més llarga perquè condueix cap a altres indrets, serveix, també, per al descans, com es pot veure.
