El disseny del nostre món al voltant de la parella sexual fa que sovint subalternem les nostres amistats i no les valorem.
Casa de poble, gran, freda, preciosa, una mica atrotinada. Hi aneu tota la colla d’amics i amigues, a passar-hi el cap de setmana. És de la tieta de tal o tal altre i us l’ha deixada, o potser és una casa rural que heu llogat. El ritual del “check-in”: encendre llums, fer comentaris entusiasmats (“mireu que bé que soparem aquí”) i repartir habitacions. “Bé, al Pau i la Júlia els deixem la de matrimoni, que són parella”, diu algú. I, casualment, l’habitació amb llit doble sempre és la millor. Potser té calefacció, serà més bonica, el matalàs serà més nou… Ja m’enteneu. I els solters (cap problema, eh) aquí o allà. La pregunta és: per què una parella té aquesta mena de “priority boarding pass”? Què justifica aquest petit privilegi davant de la resta?
Manel romantitzava aquest costumisme a les seves “Corrandes de la parella estable”. I jo dic que és hora de problematitzar la solteria. O millor dit, el sistema jeràrquic que establim a l’hora de donar valor a les nostres relacions. De la subalternació de l’amistat per sota de la parella. I dels privilegis que imperen en aquesta anècdota. De fet, és anecdòtic i no és pas un privilegi gaire important, tan sols serveix per encetar el meló.
L’assagista feminista Raquel Manchado diu: “És el valor extra que li donem a una parella en detriment d’una amistat”. De fet, la major part de la vida social està dissenyada per a parelles. O almenys, per a una categoria superior a la solteria. Penseu a anar a dinar sols a un restaurant. Oh, sí: la barra t’està esperant. O alguna tauleta de merda al lloc més arraconat, potser fins i tot al racó vora la porta. Això és el que t’oferiran, perquè anar a dinar o sopar tot sol està penalitzat socialment. A excepció de certs bars de menú orientats a “curreles”, no és habitual veure gent sola asseguda a taules.
Encara més: si és un lloc petit, potser estàs fent nosa i tot. “Mira’l, tot sol a una taula llegint un llibre”, vaig sentir que deia sobre mi l’encarregada d’una vermuteria de Gràcia a dos clients que esperaven taula (la meva, s’entén). Estic parlant d’una taula de bodega (petita, rodona, de marbre): o sigui, no és una taula familiar de diumenge. Doncs res, ni tan sols a una tauleta de bodega podia estar jo bevent-me diversos vermuts (tinc “saque”, ja ho sabeu) i picotejant uns musclos. Un tiquet de 12 euros per tres quarts d’hora. I encara em feien “bullinyg” perquè alliberés la taula.
És això un manifest contrari a les parelles? Ans al contrari. El “delirium tremens” d’un despitat, “lonly heart club band”, ressentit perquè ho va deixar amb el seu xicot? Espero que tampoc. De fet, al llarg de la vida juguem diferents posicions. I amb el canvi sociològic de la generació d’avui, és probable que transitem entre diferents estats encara amb més freqüència. Crítica i autocrítica: jo he estat la parella a la qual es dona el privilegi de quedar-se amb la millor habitació, igual que en altres ocasions he estat el solter que la cedeix als col·legues emparellats.
Algú podria exposar: si total ens anem intercanviant els rols, què importa? Mentre sempre mantenim el mateix criteri, serà just: avui per tu, demà per mi. Mmm… Però és que fins i tot si fos així, el criteri seria incorrecte. Perquè estableix una jerarquia, una posició privilegiada. Igual que en general donem més valor a la parella que a l’amistat. Igual que en començar a festejar amb una persona, sovint ens oblidem dels nostres amics. Ens oblidem que no hem trobat la nostra mitja taronja. Que som tarongers sencers. Ja sé que no descobreixo res: això és més vell que pastar.
Davant d’això, hi ha diferents corrents. L’anarquia relacional, per exemple, estableix (grosso modo) que no hi ha vincles més importants que d’altres, tot i que es puguin viure amb diferent intensitat. I defensa que es pot gaudir tant en pla sexual, com afectiu, com sentimental…
Altres veus, malgrat mantenir una certa jerarquia (“la meva filla i una amistat no estan al mateix pla”), fan una reivindicació política de l’amistat. I defensen que encara que no sigui romàntica ni sexual, no significa que una relació no sigui profundament afectiva.
Tan profunda com el dol d’una amistat (fet del qual es parla molt poc). Dol i dolor per trencar amb un amic. Per sentir-te decebut (o per haver-ne decebut un altre). Per una expectativa truncada… Que n’és de profund, tot i que ho verbalitzem tan poc!
I és que ens hem de “currar” el vincle, perquè no és un ens eteri (que es genera com un fenomen atmosfèric). Aquesta setmana fa un any, precisament, de la mort de bell hooks. Ella deia que no es tracta tant de parlar d’“amor”, sinó de l’acció d’“estimar”. És una pràctica. Encara millor en gerundi: estimant.
I és que l’amistat és promíscua. En paraules de la filòsofa Marina Garcés, “la potència d’allò inacabat”. En l’amistat no s’espera arribar a cap empat (avui pagues tu, demà jo). És moviment, tensió. I això no és pas una mancança, sinó la dimensió imprevisible, però certament contínua.
M’he estimat molt les cançons de Manel, però vull trencar amb el costumisme (malentès) de les seves lletres. Les noves “Corrandes de la parella estable” han de reivindicar políticament l’amistat, sense restar-li ni un centímetre d’estima a la parella. I així construir noves èpiques, en aquesta ètica dels afectes.
