Joan Roma i Cunill
La lectura d’una informació sobre l’ampliació de l’Eix Diagonal, entre Igualada i Vilafranca, em transportà als debats en Comissió i Ple al Parlament de Catalunya, d’aquesta i altres vies importants de comunicació.
Totes naixien petites, esquifides, amb poca visió de futur. Pocs anys després d’acabades, tocava ampliar-les per evitar els col·lapses i sobretot trams d’extrema perillositat.
Com aquesta, molts anys abans vam tenir el debat, intens i extens, de l’Eix del Llobregat. Era més que evident que si es volia fer una carretera amb visió de futur i vocació europea, tocava fer una autovia, amb dos carrils per banda. Tots els tècnics consultats, tots els coneixedors dels plans de mobilitat, preveien un creixement immediat del flux de vehicles de l’àrea metropolitana cap al Túnel del Cadí.
Similar debat vam tenir amb la planificació de l’Eix Transversal, oimés quan el Govern Central estava disposat a finançar-lo. Doncs, tampoc. No es va voler que fos el Govern Central qui el planifiqués i l’executés, per evitar que quedés a les seves mans, com si se’l poguessin emportar a Madrid. Algun dia, algú hauria de recollir les enormes bestieses fetes, amb excuses o arguments que posen els pèls de punta.
Però bé, tornem al tema. En els debats en Comissió, fèiem venir enginyers, especialistes en mobilitat, geògrafs i tècnics en vies interurbanes, tots ells ens explicaven la importància del bon disseny, de la planificació, de l’estudi de mobilitat, i dels enormes costos de quedar curts, si les grans obres s’havien de modificar al cap de poc temps. Tampoc s’ha de ser un gran savi per entendre aquests arguments.
Doncs, és igual. Els genis planificadors tenien pressa, impulsats per les principals famílies burgeses catalanes, i primer vam fer el Túnel del Cadí, i després es va començar a renovar l’antiga C-1411, per esdevenir l’Eix del Llobregat, que malgrat portar el pompós nom d’eix, de fet, era una carretera normal i corrent amb un carril per banda. Es van fer les variants, i quan es van haver acabat, ja teníem l’Eix, col·lapsat, de manera que tocava exigir la transformació en autovia. Tornem-hi. Nous debats, nous projectes, molts més diners, i deu anys més d’obres, fins a arribar al punt on estem vint anys després. Queda per fer el tram Berga-Bagà (túnel), col·lapsat tots els caps de setmana i festes de l’any. Felicitats per la gran visió de futur!
No contents amb aquest experiment, també l’Eix Transversal va nàixer esquifit, i una vegada acabat i fetes 13 inauguracions de trams, va col·lapsar i, de nou, altres debats, crítiques i projectes amb molts més diners per fer-lo autovia. No hi havia manera que el Govern canviés de tàctica i assumís un principi elemental com el de fer menys obres, però més ben fetes i planificades. Impossible.
Arribem a l’Eix Diagonal, i topem amb la mateixa pedra. Li posem el pompós nom i, de fet, construïm una carretera que una vegada acabada l’hem de refer per convertir-la en autovia. Tots sabem que modificar grans obres suposa grans despeses. També tots sabem que les grans infraestructures i equipaments s’han de planificar amb unes previsions mínimes de 25 anys. Els bons governants així ho fan, quan al davant tenim petits governants, és lògic que pensin també en petit. Així anem.
