Als seus pares els hi van dir que es moriria o quedaria en estat vegetatiu quan només tenia 6 mesos i va patir una encefalitis viral herpètica, un herpes al cervell que li va provocar una paràlisi cerebral amb un 76% de discapacitat física que l’afecta la part esquerra del seu cos en la qual té una mobilitat reduïda. “Els metges deien que no viuria i aquí estic. Actualment, tinc estudis, feina, cotxe i una parella. Soc com soc gràcies a la meva discapacitat . Sense ella, igual no estaria aquí. Tots som imperfectes, tots tenim alguna discapacitat”, explica mitjançant el llenguatge de signes amb el qual es comunica. La seva esposa, la Marí Carme, és la seva veu.
L’Àlex s’ha convertit en un personatge mediàtic, amb milers de seguidors a les seves xarxes socials, un exemple de vida i un fabricant de somnis propis i col·lectius. Té 31 anys i al llarg de la seva vida ha realitzat, malgrat la seva limitació física, 5 triatlons, 1 aquatló, ha completat la prova ciclista Orbea Monegros de 117,5 quilòmetres, ha participat en dues edicions de la Titan Desert (va abandonar en el primer intent i la va completar en el segon convertint-se en la primera persona amb paràlisi cerebral en fer-ho), ha fet quatre mitges maratons (dues vegades a Barcelona i una a Nova York i Miami) i ara ja es prepara per córrer la marató de Barcelona el 2023. Això entre altres conquestes esportives.
“Soc el resultat de tot el que han lluitat els meus pares”, va explicar aquesta setmana en les instal·lacions del Jabac Terrassa en una xerrada organitzada pel centre de servei integral a l’esportista Sportax amb la col·laboració de la Fundació FC Barcelona. L’Àlex Roca titula les seves conferències amb una frase que és una declaració de la seva personalitat “El límit te’l poses tu”. “Sense reptes, una persona és un mort en vida. Si creus que no ets capaç de fer alguna cosa, cal intentar-ho.”
Vital, amb ganes d’emprendre projectes i amb l’humor com a abanderat, explica que la seva infantesa no va ser senzilla. “Tenia dos mons, casa meva i el col·legi on em sentia bé, i el carrer, on la gent em mirava. Pensava que era un monstre. Vaig tenir una infantesa difícil”, reconeix. I en aquest context, el futbol i el Barça es van convertir en la seva força per viure. “En els moments difícils, pensava: avui juga el Barça, avui juga Ronaldinho. Anava al Camp Nou amb el meu avi i em sentia bé. Per què? Doncs perquè tothom mirava la pilota i no em mirava a mi.”
I recorda els moments més durs. “Em faltava el llenguatge. La comunicació és vital. Vaig anar durant un any a una escola d’educació especial per aprendre el llenguatge de signes. I després em vaig incorporar a una escola ordinària. Em veia diferent, però ningú no em va discriminar.”
Àlex Roca va ser la primera persona amb paràlisi cerebral a finalitzar la Titan Desert
Els petits detalls
Diu que les persones han de valorar els petits detalls: caminar, parlar, per exemple. “Vaig caminar als tres anys, més tard que altres nens. Però vaig caminar perquè el meu avi li va dir als metges que ho faria. Després em va ensenyar a conduir, em va regalar el primer cotxe.” La seva família i els seus amics són el seu equip vital, aquells que l’han acompanyat a l’hora d’emprendre nous reptes.
“La vida és un regal. Tenint salut i sent feliç, ho veig així. Tenir-ho tot no dona la felicitat”, explica recordant, per exemple, la depressió que va patir Andrés Iniesta després de guanyar el Mundial. “Amb 25 anys no havia pujat mai en bicicleta. Amb el meu tiet vam fer un tàndem i vam recórrer els 117,5 quilòmetres de l’Orbea Monegros en un matí. Jo, una persona a la qual li van dir que no caminaria mai.”
Va ser quan va decidir somniar en gran. I anar a la Titan Desert, una de les proves esportives més dures del món, en ple desert i més de 600 quilòmetres. “El primer cop vaig abandonar a la tercera etapa perquè vaig cometre una errada amb el sistema d’hidratació. Em sentia un fracassat. Però vaig aprendre i quan el fracàs s’uneix a l’aprenentatge és un èxit. A l’any següent vaig acabar la Titan Desert.”
I se sent feliç per ser imatge de la Fundació Barça i de diferents empreses que li donen suport. “Ara les empreses ajuden a qui transmet valors.” I ell transmet un munt.
Casat fa uns mesos, vol ser pare
Aquest estiu es va casar amb la Mari Carme, a qui va conèixer en una de les seves xerrades. “Hi ha una noia a primera fila que et mira molt”, li va dir un amic. Ell no confiava a tenir parella. Aquell mateix dia, ella ja li va escriure impressionada per la seva personalitat. La Mari Carme va aprendre el llenguatge de signes i ara és la seva veu, qui tradueix tot allò que l’Àlex explica mitjançant els signes. Tenen una complicitat envejable. “És la sort de la meva vida. I la meva veu”, diu l’Àlex de la Mari Carme. Entre els seus plans, està el de ser pares. “Fa anys no volia tenir fills, però ara penso que puc ser un bon pare i transmetre els meus valors als meus fills.” Expliquen que als hotels els pregunten si són germans. “Ens posen en llits separats.”
“Vull córrer la marató de Barcelona”
Àlex Roca i la seva esposa en la xerrada que van fer al Jabac / Alberto Tallón
“Vull córrer la marató de Barcelona”
La importància de l’esport a la seva vida, el paper de la família o la seva repercussió social són alguns dels temes que analitza en aquesta entrevista.
Hi ha límits a la vida? Per descomptat que hi ha límits a la vida, però te’ls poses tu perquè ets qui ha de decidir fins on vols arribar i quins són els objectius pels quals vols lluitar. Cada persona té uns límits diferents. Jo he anat complint el que m’he proposat, entrenant i lluitant pels somnis que m’he marcat. Quan et marques una gran meta no la pots aconseguir de seguida, igual has d’anar a poc a poc.
Quin paper juga l’esport a la seva vida? És el meu pilar fonamental, a part de la família, la meva parella i els amics. Genera en mi la capacitat de desconnectar, de fer nous amics, de ser feliç. És un vehicle per trobar la teva salut, mental i física. És essencial.
La seva família també va trencar barreres? Totalment. Quan jo volia provar coses noves, de vegades tenien por. Però m’animaven a fer-ho. He trencat les meves barreres, però ells em van donar la possibilitat d’intentar-ho. Si ells, per exemple, no haguessin confiat a portar-me a una escola ordinària o provar diferents esports, no seria aquí.
El seu camí per ser ara una persona referencial ha estat dur? No em considero un referent, sinó una persona que lluita i vol complir els seus somnis. Però és cert que veig que impacto en el món, perquè algunes persones em diuen que han deixat l’alcoholisme gràcies als meus vídeos o que s’han motivat per fer curses seguint el meu exemple. Això m’impacta i m’anima a seguir. Però no ha estat fàcil. De petit rebia mirades molt complicades i comentaris difícils. Vaig patir una adolescència dura. Els meus inicis amb l’esport tampoc van ser senzills perquè no tenia suports econòmics.
Han canviat aquestes mirades? Ara em passa una cosa estranya. I és que no sé si em miren perquè em coneixen o per raresa. Una vegada una persona em mirava molt fixament i estava a punt de dir-li alguna cosa. Però em va demanar una foto. Les mirades han canviat perquè ara em coneixen. El que vull aconseguir és que mirin a qualsevol persona amb discapacitat i ho facin amb respecte.
Ara vol disputar la marató de Barcelona l’any vinent. Un repte molt exigent. Sí, aquest és l’objectiu encara que sé que és difícil. Quines dificultats veig? Moltes. Pensi que fer 42 quilòmetres ja és una dificultat perquè parlem d’una distància molt dura per a qualsevol persona. Ha vist el meu peu, el peu del futur? Té una curvatura molt gran. Els metges, quan vaig dir de fer una mitja marató, em van dir que em trencaria els dits. Doncs imagini si parlem de 42 quilòmetres. Ho provaré, encara que hi ha molts obstacles.
