Xavier Marcet
Abans no només hi havia gent que enviava postals de Nadal, hi havia gent que se les dissenyava i en personalitzava el dibuix i les paraules.
Queda gent que ho fa. Ara és més habitual enviar un missatge, amb música inclosa, per WhatsApp o bé fer una distribució per Instagram als nostres amics. I està bé. Què faríem sense aquestes aplicacions? Però igual que hem tornat als vinils del tocadiscos, tornarem a escriure cartes. I ho farem perquè l’afecte no són només les paraules, sinó la densitat de temps que cada paraula incorpora. Les paraules pesen més si estan amarades de temps, com el vi. Tornarem a la litúrgia del paper, al gramatge, a l’estilogràfica, a la lletra més o menys comprensible, a les rengleres torçades. I igual que tornar al vinil no vol dir renunciar a Spotify, escriure alguna carta a mà (“de puño y letra”) serà compatible amb el correu electrònic. Tornarem a escriure cartes quan vulguem expressar un afecte especial, o tornarem a enviar postals d’aquelles que eren un pensament obert. La postal la pot llegir tothom. Les cartes no, podrien portar notícies greus, o amagar amors que només vivien tancats en els sobres.
L’emoció d’escriure la carta, però també l’emoció d’obrir-la. Cartes que podien viatjar mig món. Avions, vaixells, trens. Cartes del carter de Neruda, o del carter de tota la vida. Cartes d’amor, de mort, de viatges, de negocis, d’admissions, de comiats. Les cartes evoquen una vida més reposada, però no menys densa. Tots tenim cartes a casa de familiars que eren lluny, que s’escrivien en paper i sobre d’avió perquè pesaven menys, cartes en què l’afecte que desprenien estava per sobre de la mínima qualitat literària. Recordo les cartes que els avis materns enviaven quan eren a Liverpool, fent de filadors. Eren cartes en què es barrejaven les banalitats de la vida quotidiana (fa fred o fa calor) amb notícies transcendents com un canvi de país o el naixement d’un nou fill. Eren cartes per ser llegides moltes vegades. Avui només rellegim els missatges de WhatsApp que són molt especials.
Vivim en la immediatesa. Escrivim un missatge i esperem una resposta immediata. I no ens imaginem el món que es creava entre una carta que trigava setmanes a arribar i que la resposta podia arribar mesos més tard. Ja no estem acostumats a aquelles amistats epistolars, a la passió dels amors a distància, als ritmes de la burocràcia que comunicava les decisions per carta. Avui els whatsapps ens serveixen per a tot, per al dia a dia, però també per endevinar estats d’ànim, per compartir notícies, nimietats, complicitats i amors de tot calibre. Hem perdut la paciència, i malgrat tot hi ha coses que requereixen temps. En un mapa del 1881 es dibuixa quant trigava una carta de mitjana des de Londres, a Europa trigava deu dies, a l’Índia o als Estats Units, entre 10 i 20 dies, i uns quaranta dies o més a la Xina i Austràlia. Les cartes viatjaven en un temps diferent, al mateix ritme que les persones.
Quan feia d’historiador local, em van emocionar especialment les darreres cartes dels condemnats a mort. La majoria eren cartes maldestres, de gent poc acostumada a escriure, però fins i tot en les seves cal·ligrafies inexpertes la càrrega emocional per als que les escrivien i els que les rebien no podien ser més grans. Tanmateix, eren cartes de punt i a part.
Tornarem a escriure cartes que ja no aniran als mobles secreters on hi havia espais pensats per a totes les cares de la vida, les cartes d’amistat, les cartes administratives i les cartes nascudes per ser amagades. No es deien secreters per casualitat, estaven plens de claus i de trampes. Petites caixes fortes per a cartes que es rellegien per reviure emocions. Els secreters estaven dissenyats per amagar joies, diners i passions impossibles. I tornarem a escriure cartes per demostrar que ens prenem el temps d’assaborir l’afecte. Escriure una carta a algú és establir un diàleg en format de resposta diferida. Entre la carta i la resposta hi ha un temps. Un món. Tornarem a escriure cartes perquè no es llencin. Un whatsapp es pot esborrar, una carta ens costa més, és com si entre les lletres hi hagués una part de nosaltres. Segur que hi ha gent que per WhatsApp és capaç de tenir discussions acalorades, reflexions filosòfiques o intimitats que fan estremir. Però el món digital encara no té aquell pòsit que trobàvem a les cartes.
No tornarem enrere, no deixarem el WhatsApp (no sabríem què fer), simplement recuperarem les cartes per fer-nos presents d’una forma especial. Hi posarem el segell. Anirem a buscar una bústia, i quan tirem la carta pensarem en la cara de sorpresa, la cara trista o la cara enamorada de qui, amb cura, l’obrirà per un costat amb un ganivet, i construirà amb totes les paraules un univers, únic, singular, intransferible. Bon Nadal.
