Aquestes oficines de l’Ajuntament estan en allò que potser s’anomena el moll, el pinyol o el punt essencial o el nus. És a dir, que estan allà on toca, ben cèntriques i assequibles per als que han d’anar a fer gestions o el que sigui. A la fotografia de l’any 1989, detectem alguns elements que ara ja han passat a la història. Es pot comprovar com, aquesta mena de parterre gros, amb algun element vegetal inclòs, va desaparèixer amb els anys, com es pot evidenciar a la instantània actual.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón
Aquesta plaça, de nom Didó, és un espai que sembla amagat. Passes pel carrer de la Rasa i el notes, però no acostumes a fixar-t’hi gaire amb tot el que l’envolta. Fins i tot, les oficines semblen un escenari d’una obra teatral, com si allà s’estigués representant una obra moderna, amb situacions còmiques i embolics d’aquells que han sabut retratar tan bé alguns autors.
Es pot veure també, de passada, una xemeneia de les moltes que tenia, ha tingut o té la ciutat. Aquelles expressions de la ciutat del fum, per recordar que aquí hi havia una pila d’indústries, es fan una mica pesades i, fins i tot, depenent de com es diguin, semblen molt cursis.
Afortunadament, hi ha diverses maneres per recordar que aquí hi havia xemeneies per aturar un tren. Cal buscar-les.
