Joan Roma i Cunill
El contacte constant i permanent amb la realitat dels refugiats comporta sortir al pas d’informacions, crítiques i reaccions molt allunyades de la realitat.
Una d’elles és la que treuen feina als nacionals. En absolut, ho he pogut comprovar al llarg dels prop de vint-i-cinc anys que col·laboro com a voluntari de la Creu Roja. M’explico.
Quan vaig entrar de voluntari a la Creu Roja del Berguedà em van proposar fer classes de català a grups d’immigrants, en general. Tenia classes amb un munt de persones, procedents de deu o quinze països diferents. Aquesta va ser la meva ocupació durant una dotzena d’anys.
Fa sis anys, es va crear el Centre de Protecció Internacional per a Refugiats, a Berga, i aleshores em van proposar ser el professor de castellà, per a tots els procedents de països amb altres llengües. A tots ells se’ls facilita l’aprenentatge també del català si així ho decideixen, i lògicament a tots els procedents d’Amèrica Llatina.
Ara, sis anys després d’haver acollit més de sis-cents refugiats, dels quals més o menys la meitat han passat per les meves classes, puc assegurar que s’ha fet una magnífica feina d’equip, amb uns resultats notables, tot i les dificultats en temes com recerca d’habitatge de lloguer i recerca de feina. Més difícil el primer pas que el segon.
D’entrada, tirar per terra tota ombra d’inseguretat o de persones conflictives. Al contrari, han tingut experiències prou difícils i traumàtiques per buscar pau i tranquil·litat, tenir un habitatge digne i una feina estable. En resum, començar una nova vida, sabedors que és probable que no tornin mai més al seu país d’origen. No volen res que destorbi aquest objectiu i mai es ficaran en problemes ni conflictes que posin en perill documents i continuïtat.
Arribats aquí, durant els primers mesos tenen un acolliment, en forma d’estada, alimentació, ajuda mèdica i psicològica, formació i integració. El coneixement d’una de les llengües oficials és fonamental, així com nocions bàsiques de cultura, tradicions, història. L’afany per saber i aprendre és general i integral.
I per a la integració res més vital que trobar feina i habitatge. En qüestió de feina, queda clara l’existència de milers de llocs de treball que no volen ocupar els nacionals. Sense aquests immigrants, provinguin d’espais de refugiats o no, el país no podria funcionar. D’entrada, cal dir que molt pocs nacionals accepten treballar dissabtes i diumenges. Molts altres tampoc ho volen fer en jornada nocturna, i moltíssims altres no volen ni sentir parlar de treballar en oficis com els d’ajudant de cuina, empreses de neteja, cuidadors de gent gran, treball domiciliari, soldadors, repartidors amb furgoneta o camió, peons de la construcció, pintors, fusters, lampistes, i un llarg etcètera que allargaria la descripció mitja pàgina més.
Aleshores, queda clar que l’acolliment i les facilitats per obtenir papers i aconseguir una feina permet complir un doble objectiu: protegir persones perseguides als seus països, i alhora contribuir a resoldre deficiències del mercat de treball interior. Les dues parts en surten beneficiades.
I puc assegurar que no es fan diferències a l’hora d’acollir refugiats. Poden arribar per terra, mar o aire, que tots al final passen per tràmits i filtres similars. S’estudien tots els casos, i es van proporcionant papers en funció de la documentació aportada o de la que es pugui aconseguir, ni que sigui a milers de quilòmetres d’aquí. El centre és una mena de Torre de Babel, amb una quinzena o vintena de nacionalitats amb els seus corresponents idiomes.
Així doncs, és hora de tirar per terra simplificacions, acusacions i crítiques que res tenen a veure amb la realitat. Hem tingut o tenim persones procedents de Geòrgia, Azerbaidjan, Afganistan, Ucraïna, Rússia, Senegal, Burkina Faso, Congo, Mali, Gàmbia, Somàlia, Ghana, Guinea, a més a més d’uns quants països d’Amèrica Llatina.
Aquest conjunt comparteix vida i espai, durant uns mesos, mentre esperen tenir la preparació, formació i documentació necessària per iniciar el vol cap a l’exterior, en forma d’habitatge i treball. Durant un temps, Creu Roja continua vetllant per la seva integració fins a esdevenir totalment independents.
Mirant enrere, queda clara la bona feina feta, vistos els resultats, i sobretot queda clara la necessitat de comptar amb entitats i organitzacions capaces de gestionar centres com el de Berga. Cada any, arriben uns milers de refugiats que es van repartint per tots aquests centres, coordinats i supervisats per les institucions, nacionals, estatals i de la UE. Així, es va donant compliment al vell acord pres per la UE, en el moment àlgid de la guerra a Síria. D’allà provingueren les primeres onades de refugiats. Després, han vingut i venen d’arreu del món, on hi ha crisis i guerres. Per desgràcia, n’hi ha a un munt de llocs.
Ens pertoca a tots aportar solució als que han arribat fins aquí. Alguns, després de mesos de travessia en les pitjors condicions. Arribats aquí, ha de quedar clar que no aporten conflictes, no aporten inseguretat ni detreuen feina a qui no en té. Tot al contrari. I qui ho vulgui comprovar, que busqui la informació i documentació que ho demostra.
