Joan Boldú
Moltes són les fonts del coneixement. Paro atenció a dues parelles d’aquestes fonts, veure/mirar i oir/escoltar, que, de tan òbvies, són gairebé invisibles.
Veiem tot el que mirem, però no mirem tot el que veiem. Veure i mirar no són sinònims, segons l’etimologia tenen significats diferents. Hom passa habitualment per un carrer veient-ho tot; un dia, però, s’adona de la bellesa d’una façana, en la qual mai havia fixat la mirada. Certament, fou vista un grapat de vegades, tanmateix, no l’havia mirada mai. Veure-hi és percebre quelcom amb el sentit de la vista i es refereix a una capacitat fisiològica; mirar és fixar la vista en quelcom parant atenció i es refereix a un acte conscient, voluntari. Mirar és com un despertar, ser conscient de la realitat. L’acte de veure és passiu, només cal obrir els ulls per veure-hi. Ara bé, perquè neixi la mirada cal que hi hagi intencionalitat. Veure és un fet biològic, mirar és un fet psicològic i cultural. En efecte, la mirada acostuma a anar acompanyada d’un vernís sentimental, emocional o passional. Hi ha una pluralitat de mirades: tristes, alegres, irades, atentes, fredes, penetrants, càlides, etc.
Hi ha cultures -afirma J. L. Sampedro- que tracten d’il·luminar, altres, com la nostra, dificulten la visió i la mirada. Una espelma i un quinqué donen llum, il·luminen, permeten veure-hi; en canvi, uns focus enlluernen, ceguen, dificulten la visió. La nostra és una època d’un excés de llum –contaminació lumínica– que enfosqueix la visió i impedeix la mirada clara i una era digital d’una hiperproducció i un hiperconsum desmesurat d’imatges. Aquest torrent massiu i interminable d’imatges enfosqueix la visió i pertorba la mirada exterior i interior humana.
Oir i escoltar tampoc són sinònims, tenen significats diferents. Oir és un acte fisiològic, és un acte involuntari, rep missatges. Escoltar és un fet psicològic, requereix atenció, és un acte voluntari, interpreta missatges. Escoltar és procés actiu, crea, a més, un ambient empàtic, cordial, que es manifesta amb el llenguatge no verbal. Que difícil és escoltar! Cal primer fer callar les veus de la ment, de la memòria i de la imaginació, i després el soroll de l’exterior. La nostra també és l’època del soroll que assalta el silenci.
Per entendre el món i entendre’ns els humans, diu Sampedro a “La vida perenne” (2015) que l’ésser humà ha creat el llenguatge, però ens perdem en el laberint de les paraules. Sí, la paraula ens humanitza, permet el diàleg. Però la paraula es converteix sovint en soroll, un soroll que adorm, confon, ofèn, enganya, persuadeix amb falsedats. Pensem en la contaminació acústica que pateix el món humà en tots els àmbits públics travessats per la política. Crits i sorolls a les tertúlies, pedrades al discrepant o la transformació dels Parlaments en un galliner, on s’insulta, s’escarneix a crits a l’oponent, es fan crítiques acerades, s’intercanvien mirades d’odi. Notícies i coneixements que es perden a causa del soroll polític. Aquest és, malauradament, l’espectacular teatre/circ de la política actual.
Som espectadors dels mons físic i humà. Cal mirar-los i escoltar-los. Hom té la sensació que el món que ens envolta és sempre misteriós. Ara bé, fer una passejada per la “realitat”, mirant i escoltant, pot arribar a ser un acte de coneixement. L’escolta i la mirada atentes poden aconseguir el miracle que s’hi presentin l’astorament, la sorpresa, l’admiració davant del que hi ha i que d’aquesta experiència sorgeixin les interpel·lacions, les preguntes, els dubtes, etc. Tot això tanca les portes al dogmatisme –ceguesa i soroll– i obre les del diàleg –mirada lúcida i escolta respectuosa–, a través del qual es genera la mirada crítica amb l’argumentació com a procediment per tal de fonamentar les nostres opinions. El gust de mirar i d’escoltar treuen les lleganyes de l’ull i el cerumen de l’oïda.
