Carles Fornell
Sembla que la visió mecanicista de l’univers no és compatible amb la consciència de llibertat de les persones. La relativitat i la mecànica newtoniana són teories en què el passat determina tot moment futur i, en canvi, la mecànica quàntica deixa espai a la interpretació.
Som simples autòmats amb una il·lusió de llibertat?
Un exemple pot ser l’ordinador, de com interpreta el cervell els estímuls externs d’una persona, a través dels processos de certs algoritmes que depenen de la seva genètica i emmagatzemen la informació que anomenem “memòries”, en què el senyal de sortida es correspon a certa acció. Anomenem aquesta acció el lliure albir, simplement seria el procés que consisteix a prendre la informació disponible i a continuació simular possibles escenaris i triar el més beneficiós per a l’individu, segons els paràmetres establerts.
Avui dia, els resultats de les investigacions en la neurociència semblen apuntar la teoria del lliure albir. S’han de tenir en compte les investigacions recents que demostren el que és possible predir, una decisió presa per un subjecte té la resposta amb una antelació de quatre segons, usant tècniques de ressonància magnètica. Sembla que la presa conscient de decisions és una il·lusió generada pel nostre cervell, que fa la major part del procés de forma inconscient.
En principi, els físics estan convençuts que la relativitat és correcta, al capdavall, encara que l’univers sigui una estructura tetradimensional on els humans no tenim accés. Per exemple, una persona està veient un programa televisiu i vol canviar de canal on hi ha una infinitat de canals oberts, la relació matemàtica que porta de la primera situació a la segona és el que s’anomena lliure albir, voluntat i decisió. El lliure albir parla d’escollir entre accions alternatives que depenen de la nostra acció, i és on apareixen les dificultats, que no deixen de ser les nostres decisions que s’han pres. Tant la nostra decisió com les conseqüències coexisteixen en l’estructura tetradimensional de l’espai-temps. Té sentit tant dir que la decisió és anterior a les conseqüències com al contrari, fets del passat que condicionen les decisions del present que tenen conseqüències en el futur. En principi, aquest sentit intensificat de la totalitat i la interdependència de tota l’existència altera inevitablement la nostra expressió i comprensió del lliure albir.
Això deixa un marge en què el temps sí que passa i el futur no està determinat, per tant, els humans gaudim del lliure albir sent voluntat i decisió. No és que el passat determini el futur, el passat i futur ja existeixen en l’espai-temps. La noció de lliure albir sembla sustentar-se en dos pilars: primer, tenim una idea i prenem una decisió o podríem haver pres una altra decisió, i la nostra actuació no estaria determinada per endavant. Segon, de fet, som nosaltres els ens conscients que decidim quan prenem una decisió, som conscients de sospesar les diferents alternatives i de simular els diferents resultats al nostre cervell.
La interpretació de Copenhaguen permet el lliure albir en el primer sentit (tenir una idea), però no en el segon (nosaltres prenem la decisió conscients). Les persones com tot en l’univers som sistemes quàntics i, per tant, ens comportem segons lleis pro balístiques. Atès que els nostres processos cerebrals es basen en darrera instància en processos quàntics, sembla raonable esperar que estiguin subjectes a una impredictibilitat. La majoria de la gent actua per alguna raó amb períodes d’impredictibilitat. Si l’aleatorietat implica el lliure albir, ens veiem obligats a admetre que una acció aleatòria no implica cap voluntat, sent impredictible. No hi ha cap mecanisme al cervell que sigui capaç d’escollir entre estats quàntics. Les persones són agregades de partícules que segueixen lleis de la mecànica quàntica, és a dir, encara que tinguem la sensació d’estar escollint entre diverses possibilitats, en realitat la nostra elecció està determinada de forma aleatòria, no gaudim de lliure albir, només és una sensació.