Aquesta rambla tan terrassenca, dona molt joc. Té una longitud que permet aprofundir a molts dels seus racons. És per aquest motiu que apareix sovint per aquesta secció. Mai defrauda. Té tant a oferir que sempre s’hi pot trobar una zona o una part que encara no s’ha desballestat en aquest espai.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aròztegui
Com és més que habitual, es comprova que un dels canvis més rellevants quan posem les dues imatges, una sobre l’altra, és que el negoci o la botiga que hi havia llavors, en aquest cas l’any 1993, ja no hi és i ha donat pas a un de nou. No tenen per què ser del mateix ram, encara que hi ha sector, com el de la restauració, que sí que es mantenen a un mateix local durant molt de temps i temps i més temps.
Són escenes oblidades. Repetides tantes vegades. Aquestes dues frases són una estrofa d’una cançó del grup Golpes Bajos, res d’original. Però encaixaven en el relat i, ja de passada, si algú no ha escoltat, la cançó, de títol “Escenas olvidadas”, hauria de posar-hi remei. Recomanació i punt.
Reprenent el fil de les fotografies, recordar que aquesta part de la Rambla d’Ègara és la que va a espetegar a la màquina del tren, un lloc ben curiós, i que, és més que probable, cada vegada desperta menys la curiositat de ciutadans, visitants o veïns. No es veu, però s’endevina. O potser no.
