Antonio Machado
Des de la irrupció dels 52 diputats de Vox al Congrés dels Diputats el novembre del 2019, es va veure clarament la seva estratègia.
Venen a la casa de la sobirania nacional a destruir tot el que significa debat polític, el respecte a la institució parlamentària, i el respecte a les persones que posseeixen la representació ciutadana per provocar que la ciutadania acabi veient-los a tots igual per deslegitimar la mateixa institució per crear les condicions que justifiquin la intervenció armada, aquesta és l’estratègia de l’extrema dreta mundial (feixisme), l’última sonada d’aquests moviments feixistes va ser, el gener de 2021, l’assalt al Capitoli dels EUA.
En resum, han vingut a destruir la nostra democràcia. Des del principi de la constitució del Govern de coalició els atacs basats en “mentides” s’han succeït gairebé en totes les sessions parlamentàries. Han fabricat des de les seves agències “faules” de tota mena, han anomenat assassí el president de govern, han intentat aconseguir forçar situacions que acabessin tornant-se contra les ministres del govern, han aconseguit treure Pablo Iglesias del Congrés dels Diputats, han intentat carregar-se Alberto Garzón en la seva tasca de ministre de Consum, així un rere l’altre i un altre, centrant els seus atacs a qualificar els partits de la coalició i de la investidura, dient terroristes i assassins a tot polític nacionalista perifèric. Ara ja han arribat a límits inacceptables amb l’energumen eunuc de Sánchez del Real, diputat de Vox, en el debat parlamentari sobre la llei de SÍ ÉS SÍ. Un atac a mort (política) contra la ministra Irene Montero. Un atac a totes les diputades i dones del nostre país, així com als diputats d’esquerres i progressistes, amb paraules en què ells es creuen éssers superiors a la resta dels espanyols. La primacia de ser franquistes fins a la medul·la.
Una vegada més han tret a la llum la seva estratègia i el seu feixisme galopant acompanyat de les seves misèries, reflectit en un odi visceral cap a tot el que representen els drets humans, socials i d’igualtat. De moment, ja van aconseguint que una part (15%) de la ciutadania faci seves aquestes miserables consignes per trencar els drets adquirits i darrere imposar les seves lleis feixistes.
Com pensen fer si aconsegueixen el pròxim govern, derogant la llei de Memòria Democràtica per substituir-la per una altra que anomenen la llei de la Concòrdia. Paral·lel a això han actuat agredint a les seus polítiques i persones d’esquerres.
Què passa amb aquesta esquerra que mira aquest procés des de la passivitat més gran? Deixant que es carreguin els nostres, com va passar amb Pablo Iglesias. Els partits com Podemos i IU i els grups sorgits de les desavinences dins de la mateixa esquerra haurien de repassar la història d’Europa per veure què va passar a Alemanya, quan des de març del 1933 fins a setembre del 1945 van construir més de mil camps de concentració en el seu propi territori i en parts de l’Europa ocupada. Els primers camps es van establir el març del 1933, a Alemanya, immediatament després que Adolf Hitler es convertís en canceller d’Alemanya. I molts comunistes, socialistes, socialdemòcrates eren deportats als camps per ser eliminats. De què els va valer mantenir les diferències ideològiques si tots van acabar en forns crematoris? Aquesta esquerra que ha transformat els sindicats en gestors administratius. La classe obrera està totalment desarmada orgànicament, però la mateixa inèrcia de la confrontació de classes porta a presa de consciència per estar mínimament organitzats en els moviments socials (les marees).
Mentre l’esquerra constitucional queia als braços del sistema des de les posicions reformistes del poder que conquistaven en les institucions, els conflictes permanents en la defensa dels drets humans i socials que els governs del PP i nacionalistes van anar restant, transformant o simplement eliminant van obligar a estar en moviments socials, els quals volien recuperar el que els estaven robant. Això va reconfigurar el contingut dels objectius a perseguir en la lluita política, perdent l’essència que ens va ensenyar la lluita antifranquista.
Aquest buit ideològic que es va incrustar en les persones que per la seva capacitat personal incideixen en la defensa dels objectius proposats, però ho fan des de posicions que no tenen en el seu projecte de lluita derrocar aquest estat dominat pel capital financer.
Des que estem desmobilitzats, el feixisme no para de créixer. El diumenge dia 27 van treure 25.000 persones al carrer a Madrid. És l’hora d’organitzar-nos per tot l’Estat espanyol creant taules antifeixistes participades per totes les forces democràtiques. El 1978, fruit de la Transició política cap a la democràcia, les bases que es van aprovar a l’estructura de l’Estat van donar peu al fet que es donés el canvi econòmic i polític que acabés produint la pèrdua de consciència en la classe obrera.
El capital necessitava desmuntar aquell partit comunista i aquelles CCOO que havien estat l’ànima de la lluita contra la dictadura. La situació actual ens demostra que al final aquest podrit sistema l’ha aconseguit. Han aconseguit, a més, que el genocidi espanyol del cop estat, que va costar 150.000 assassinats, sigui solament una qüestió burocràtica a resoldre.
L’aprovació de la llei de Memòria Democràtica hauria d’haver servit perquè la ciutadania avancés en el seu coneixement d’aquella realitat que continua sent una vergonya nacional des de fa 82 anys. Però no, només va ser una notícia més als informatius, mentre l’Espanya democràtica es mantenia en silenci.
La realitat sobre la llei de Memòria Democràtica es va veure el 3 de novembre del 2022, a les 2.20 de la matinada, quan es van retirar les restes mortals de Queipo de Pla de la Macarena, es va realitzar amb nocturnitat i traïdoria, i hi havia una dona esperant a la porta, era Paqui Maqueda, presidenta de l’associació memorialista Memòria Nostra de Sevilla, acompanyada dels familiars dels feixistes que d’allà es traslladaven a un altre lloc. Aquesta dona en la seva solitud va demostrar una fermesa digna de reconeixement públic davant dels feixistes presents d’on va rebre durs insults. El lloc havia d’haver estat abarrotat de sevillans demòcrates abrigallant Paqui. Aquesta escena va reflectir la nostra trista realitat.
