Josep Ballbè i Urrit
Es compleixen, avui, quaranta-quatre anys. Què és, però? Ens venen la moto que és el compendi escrit de normes bàsiques d’un estat sobirà.
Les que marquen els límits i les relacions d’aquell envers els ciutadans que el configuren. Aquesta definició em sona a autèntic paper mullat.
D’aleshores ençà, si més no, no s’hi ha tocat gairebé ni un punt ni una coma. Tan sols l’any 1992, arran del Tractat de Maastricht, es requeria modificar el dret de sufragi passiu dels residents europeus a les eleccions municipals. I, l’estiu del 2011, PP i PSOE pactaren l’anomenada “regla d’or fiscal”, per limitar el dèficit públic. Es volia calmar la pressió dels mercats i evitar la intervenció de la troica.
Raó de més per creure que m’enreden. Volen que me l’empassi com un dogma de fe… La societat actual ha esdevingut ben diferent d’aquella. Demana una actualització. Qui o què ho frena? La pregunta queda en l’aire, malgrat que la resposta és òbvia.
Hem travessat crisis de caràcter variat (econòmica, social i de valors, política i territorial). El nivell del sistema polític del país es troba ben degradat. La justícia no se la veu per enlloc. L’enrocament i la manca d’entesa entre els dos grans partits que ens manipulen demostren que tot plegat simula un joc d’ous. Fins i tot, al rerefons de tot plegat, resta pendent una decisió democràtica popular ben transcendent: el règim que ens ha de pautar ha de ser la monarquia? Amb una munió acumulada de sidrals esperpèntics i corruptes, la gent té dret a malpensar que els polítics volen mantenir la “seva moma”.
Emprar sistemàticament la famosa “Carta Magna” com a argument de bloqueig i defensa del “statu quo” és absolutament erroni. El resultat provoca pràcticament una paràlisi del sistema. Aquesta teoria l’entén tothom i no hauria d’admetre cap mena de discussió. Va sent hora que obliguem la nostra classe política a agafar el brau per les banyes, peti qui peti. No hi ha dret a viure dessota un sistema encotillat i cuirassat. De fet, persistim en el patètic “todo atado y bien atado” de la dictadura franquista. Els articles que proclamen que el poder garantirà un habitatge digne a tots, una suficiència econòmica durant la tercera edat, uns procediments de salut adients, un sistema informatiu i educacional coherent, una previsió política orientada a la plena ocupació em generen una estupefacció i una indiferència abismal. Ric… per no plorar. Les diferències entre classes cada cop s’eixamplen més i més. Sort que voluntaris i onegés tapen forats.
