Salvador Cardús i Ros
Es diu que els pressupostos són la decisió més important que pren qualsevol administració. Si més no, i sempre que es compleixin, mostren les prioritats de govern, sempre dins dels marges de maniobra que té.
Per això, potser encara és més important analitzar-ne el tancament per veure si s’ha estat capaç d’executar el que estava previst. En tot cas, pressupostos i tancament haurien de merèixer molta més difusió i claredat davant d’un ciutadà que, en definitiva, és qui paga i qui en gaudirà -o patirà- els resultats.
Dic tot això perquè dimecres passat, el govern de la ciutat va aconseguir aprovar inicialment el pressupost per al 2023. L’últim del seu mandat i que, en bona part, haurà de completar qui vingui darrere. He de reconèixer que no soc capaç d’entrar en una valoració detallada perquè em falta informació per fer-ho. I, a més, el debat polític del ple no sembla que tampoc aportés la informació necessària. Que hi hagi eleccions d’aquí a sis mesos ho condiciona tot. Com ara el fet de no apujar impostos, tot i que caldria. Però també les crítiques de l’oposició, que també ja són més una presa de posició preelectoral que no pas una estricta valoració econòmica.
Tal com he escrit tantes vegades en aquestes mateixes pàgines, considero que els ciutadans -en tots els nivells de govern- vivim massa desinformats de què costen els serveis públics que tenim i sobre què es fa dels impostos que paguem. I, per tant, es produeix una greu desconnexió entre allò que es reclama i allò que s’està disposat a pagar. Cada vegada que algú fa una reivindicació, seria convenient que expliqués què costaria a cada ciutadà i com s’obtindrien aquests recursos. I, al revés, cada vegada que un govern fa una promesa, hauria també d’explicar a quant sortirà per barba. Que algú reclama una millor neteja i asfaltat dels carrers? Doncs diguem què estem disposats a pagar per la millora, o a què volem renunciar per no haver de pagar més. Que s’aprova el parc de la República o el Casal del Roc Blanc? Molt bé, digueu-nos què ens haurà costat a cada terrassenc, i que valdrà mantenir-los.
Un altre element fonamental en tot debat pressupostari hauria de ser el marc general en què s’inscriu. Què hi aporten l’Estat i la Generalitat? Tenim prou present el marc de depredació fiscal que viu el nostre país i que explica tantes limitacions com tenim a tots els nivells? Tindria interès, ja que hi ha partits independentistes al govern i a l’oposició, que uns o altres -o tots alhora- ens diguessin què ens costa, en l’àmbit municipal, la dependència.
I una darrera dimensió de tot pressupost a tenir en compte és la de l’eficiència de la mateixa administració. No sé dir si els 2.700 treballadors municipals són molts o pocs. Primer, caldria comparar-ho amb altres ajuntaments de dimensions i competències similars. Després, no deu ser fàcil gestionar una empresa d’aquestes dimensions i, vista la seva complexitat, assegurar que la productivitat de tots aquests empleats és la desitjable. Però, sigui com sigui, la valoració d’un pressupost hauria de tractar aquest punt amb profunditat i rigor. Tenim informació sobre l’eficiència productiva del nostre Ajuntament? No. En aquest punt i en tots els anteriors, estem a les fosques.
