Joan Boldú
Es diu sovint que no barregem el futbol amb la política. Aquesta idea és una cínica fal·làcia.La política està present en cadascun dels àmbits de la vida.
L’esport en general i el futbol en particular són actes socials i com a tals són travessats per la política. Si hi ha un esport que és política, aquest és el futbol, per totes les implicacions econòmiques, socials, ideològiques, culturals, etc. que tenen repercussió en la societat. El millor exemple del lligam de política i futbol és el Mundial de Qatar.
La FIFA i Qatar sabien que era la més feble de les cinc candidatures -Japó, Corea, Austràlia i la favorita, EUA. L’informe de la FIFA sobre la seva candidatura fou considerada “d’alt risc” a causa de les altes temperatures, les petites dimensions del territori i la manca d’estructures esportives. Tenia, però, Qatar, un instrument totpoderós: inesgotables dòlars, el vedell d’or. En efecte, l’any 2010 explotà la bomba informativa: la candidatura de Qatar fou l’escollida. Aquesta elecció destapà la més gran trama de corrupció de la història de l’esport. Com aconsegueix Qatar ser la seu escollida? Hi ha diferents maneres d’obrar malament: mitjançant la mentida, emprant mitjans reprensibles per assegurar el fi desitjable o per omissió.
Tothom sabia que el fi era escollir la millor seu pel Mundial de 2020. Per assolir aquest fi calia obtenir la màxima informació veritable possible sobre els mèrits de les diferents candidatures. Tots els (ir)responsables s’assabentaren que Qatar no tenia les condicions per a ser la seu del Mundial i, tot i això, els mitjans que empraren per donar els seus vots foren la mentida i deixar-se, cegats per la cobdícia, vilment comprar, subornar pel fetitxisme del diner. Quan es coneixen pels mitjans de comunicació -el “Sunday Times” (2014) o la revista “France Football amb el Qatargate i per altres investigacions -la mateixa FIFA, l’FBI amb el FIFAgate (2015) o la Fiscalia federal dels EUA (2020), els fets i les persones importants implicades en aquesta trama corrupta es percep nítidament la (mala) intenció que s’amaga sota dels seus actes: enriquir-se, obtenir beneficis econòmics i polítics.
Per tal d’aconseguir que Qatar fos la seu del mundial, efectivament, els corruptes implicats no solament empraren unes accions, uns mitjans totalment incorrectes, sinó que també obraren malament per omissió. Normalment, als polítics o altres dirigents els jutgem pel que han fet malament, però no tant pel que no han fet per millorar la situació de les persones. És bo, per tant, que ens preguntem aquí per allò que els alts dirigents del futbol i alguns importants polítics no feren. Per omissió no tingueren en compte la situació interna de l’emirat i ometeren intencionadament avaluar les violacions dels drets humans per part del règim de Qatar: sistema laboral semiesclavista, la submissió de les dones, penes severíssimes pels LGTB+, l’OIT denuncià els perllongats impagaments, l’absència de sindicats pels treballadors estrangers, la dificultat d’accés a la justícia laboral i AI informà de les precàries condicions laborals, entre altres, de la jornada laboral de 18 hores i 124 dies sense descans.
Per activa i per passiva són responsables del què han fet, deixar-se corrompre, del que no han fet, l’oblit intencionat de la dels Drets Humans i són corresponsables amb Qatar de les conseqüències: el febrer de 2021 “The Guardian” informà de la mort durant la construcció dels estadis de 6.500 obrers provinents de l’Índia, Bangladesh, Pakistan i Sri Lanka. No, Qatar no es mereixia obtenir el Mundial de Futbol de 2022, però el vedell d’or ho aconseguí.
