Josep Ballbè i Urrit
I el diner fa la guerra. Recordo aquest refrany, mentre escric aquesta columna, el mateix dia que fa nou mesos de la guerra a Ucraïna.
Sense oblidar ni passar per alt –gens ni mica– altres conflictes anquilosats com els d’Etiòpia, Iemen, Afganistan, Myanmar, Haití, els de l’Estat islàmic a l’Àfrica (Sudan, Mali, Burkina Faso o Níger). Encara em quedo curt, pensant en la tensió constant entre les dues Corees, el no-acord nuclear entre els EUA i Iran, la xacra mundial del gihadisme i el polvorí d’Israel i Palestina. Què “pinten” dues institucions com l’ONU o la UE? Absolutament vergonyant!
Alhora, justament, fa un parell de dies que s’ha mort en Pablo Milanés, el gran compositor i cantautor cubà. Em plau qualificar-lo, també, de filòsof i poeta. Seva és la reflexió que “les idees es discuteixen i combaten, però mai no s’engarjolen”. Com és possible, en ple segle XXI, que el món estigui tan summament malalt?
És clar que, a la gran majoria de nosaltres, tant se us en fot. Vivim immersos en una còmoda posició. Totalment d’esquena a la dura realitat que pregonen els mitjans de comunicació. Ens conformem a mantenir ben protegit el metre quadrat que ens envolta. Estem amarats d’insensibilitat. Fa de maldir malgrat que sol ser així.
Sentir declaracions pantagruèliques de personatges com Antonio Guterres o Josep Borrell m’indigna. Com es pot tenir un grau de cinisme tan exacerbat i restar surant al bell mig d’una mediocritat “passota”? No els remou la consciència concloure que el càrrec que ocupen exigeix resultats fefaents que no pas xerrameca barata? Sense deixar de banda, tampoc, els “equilibris” teatrals del president Pedro Sánchez i la seva ministra de defensa (Margarita Robles) per presentar-se com a grans valedors de la seguretat del planeta. Em fa fàstic sentir-los opinar sobre aquests temes. M’entren, fins i tot, ganes de vomitar. Apel·lar a conceptes ambigus com l’ajut financer, la solidaritat amb el poble ucraïnès o la via democràtica fa mal d’oïda. El cas és que la maquinària armamentística nacional treballa a tot drap. No els importa que la diplomàcia s’estavelli perdent el temps. Ans al contrari, els va de conya. Oficialment, tenen enregistrades més de 500 empreses a la Direcció General d’Armament. Déu meu!
Menys moure la cua i més contundència efectiva/urgent a deturar les guerres. Estem farts de veure la seva indiferència. Quanta inutilitat!
