Josep Ballbè i Urrit
Tot té un preu. Voler-nos fer empassar, però, la pila de mentides esbiaixades/vergonyoses del president de la FIFA (Quentin Tarantino) abans d’inaugurar el Mundial de futbol a Qatar passa de taca d’oli.
De passada, podria haver fet la roda de premsa de la maneta d’en Xavi Hernández, el “trainer” de Can Barça. Som lels, la qual cosa no vol dir que estiguem “amurmats” o que ens llepem el dit.
En l’embolat de l’elecció d’aquesta seu per dur a terme el campionat planen els dubtes de suborns. Tot plegat, donant per fet que el capítol dels drets humans en un país tan summament tèrbol no arriba –ni de bon tros– a l’aprovat. Que no ens tractin de carallots!
Molts dels detractors inicials del projecte s’han anat deixant plegar per la morterada de calés que han corregut per sota-corda. El rentat d’imatge que pretenien els qatarians ho justificava absolutament tot. Que les temperatures del país siguin insuportables o que els drets del col·lectiu femení siguin paper mullat no ha servit ben bé de res. Els organitzadors van prometre l’oro i el moro –fent caps i mànigues– per arranjar-ho tot. Mentida podrida! Sense oblidar que la política d’uns suposats drets humans, per aquells verals, és pura quimera.
Ningú no pot precisar l’innombrable nombre de treballadors forans que han mort en la construcció d’estadis i altres infraestructures. Tot s’ha diluït al bell mig d’una foscor ben tèrbola. No puc oblidar tampoc que aquest país alberga la seu central de la cadena de televisió Al Jazeera, amb suposades connivències gihadistes. Mai no s’han investigat, sobretot perquè la pela és la pela. Comprar el silenci, fins i tot de mitjans de comunicació –a base de diner, diner i més diner– ha costat ben poc. Mentrestant, el tal Rubiales (“presi” de la Federació Espanyola de Futbol) viu com un rei. Encara és hora d’aclarir els tripijocs amb l’ex de la cantant Shakira per dur la Supercopa de futbol espanyola a l’Aràbia Saudita, a canvi d’ensabonar-lo amb la mòdica “crema” de només 24 milions d’euros.
Podríem passar llista dels mandataris internacionals que han anat a fer-se la foto allí. S’omplen la boca de tòpics democràtics/verbals que encara els emmerden més. Prou que ens agrada veure futbol –a mi, el primer!–, però tot no s’ho val. Prou de mentides, paranys i preses de pèl! Ja ho deia Quevedo: “Poderoso caballero es Don Dinero”.
