Iniciem una sèrie sobre ponts. No és la primera sèrie d’aquesta secció i, esperem, no serà l’última. De ponts, a una ciutat com aquesta, n’hi ha d’haver per nassos. Seria impossible concebre una població d’aquestes dimensions sense cap pont. Per fortuna, en tenim per triar i remenar, de més alts, de més baixos, de més petits i de més grans, de més llargs i de més curts, i de més lletjos i de més bonics. És llei de vida, com en els humans, que trobem de tot també, si bé aquest és un altre cantar i, per cert, massa desafinat, que diria aquell.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón
El pont que enceta aquesta sèrie, si el mirem amb ulls de l’any 1983, que és quan es va fer la fotografia del passat, és un pont brut, deixat i de mala visió. Per sort, quan marxem cap a la imatge de 2022, el pont surt molt més afavorit. Fins i tot, si comparem el pont per sota, es pot diferenciar molt bé tot plegat.
No vol dir això que, el pont tal com el contemplen ara, sigui una meravella i que convidi a organitzar un sopar a sobre. Veient com està ara, es pot dir que no seria el guanyador del premi al millor pont de la ciutat ni tan sols lluitaria pel segon o el tercer lloc. El més important, tanmateix, és si el pont és funcional i serveix per a l’activitat que es va construir. I en aquesta qüestió no es pot negar que fa els efectes desitjats. S’hi pot circular. Cap pregunta més.
