Pere Simó Domènech, director de l’oficina de Renta 4
Els últims 15 anys, la globalització i l’expansió de la tecnologia en tots els àmbits empresarials, administratius i socials ha propiciat un efecte deflacionista, o sigui, de baixada dels preus de molts serveis i mercaderies. Si hi afegim la política dels bancs centrals, amb barra lliure de liquiditat, la cosa ens porta a una estabilitat de preus des de l’any 2000. La migració de la producció a països i àrees amb costos més barats, amb el corresponent creixement i millora de les condicions de vida, ha propiciat aquest control de la inflació, que amb la incorporació dels gegants asiàtics com la Xina ha incrementat encara més i ha portat un creixement de la classe mitjana en l’àmbit mundial.
La irrupció de la Covid-19 va comportar un trencament de les cadenes de producció i de subministrament global, que va continuar gravant-se amb la guerra de Rússia i Ucraïna i les sancions contra el seu principal responsable, així com amb la guerra econòmica dels EUA i de la Xina. La situació ha imposat riscos geopolítics i nous xantatges, i s’ha trencat l’equilibri comercial global, i les empreses han hagut de prioritzar la seguretat en l’abastiment, tant de matèries com de producte elaborat per davant dels preus.
Així, s’està produint un escenari de desglobalització: la producció està tornant a cada país, passant del “just in time” al “just in case”, és a dir, d’inventaris mínims produïts al moment per minimitzar els costos a tenir inventaris a tota la cadena de producció per garantir la producció, amb un fort increment dels costos. Si hi afegim l’impacte de l’energia a molts països d’Europa, l’increment de costos està servit. Per tant, la desglobalització és clarament inflacionista.
Serà suficient l’actuació dels bancs centrals frenant el consum per corregir aquesta inflació per la desglobalització, o els governs i els bancs centrals hauran de prendre altres mesures de correcció?
