Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Ara farà uns quants mesos vaig tenir l’oportunitat de compartir una llarga i extraordinària estona amb una persona que, per la seva dilatada trajectòria en la vida espiritual, és monjo del Monestir de Montserrat; aportava un grau de reflexió.
També aportava profunditat a tota la feina que jo vaig desenvolupant en el coneixement i creixement individual de les persones. Permeteu-me que per respecte i admiració a la seva intimitat no us traslladi el seu nom, però sí que vull atorgar la possibilitat d’aproximar-vos les emocions primer i sentiments després (recordeu que els segons són la suma de les reaccions emotives i filtrades pel pensament) que aquesta interacció va provocar en el meu cervell.
Només el fet d’escoltar-lo amb la seva veu plàcida, calmada i clara consolidava una sensació de fermesa i veritat que brollava del seu interior. La manera com plantejava els arguments mostrava una convicció difícil de rebatre. I deia: “Qualsevol de les crisis de la nostra vida se superen des del coneixement d’un mateix. Aquest coneixement propi del nostre interior no està exempt de dolor perquè treu a la llum totes les febleses, també les fortaleses, que té cadascú de nosaltres”. I això que escoltaven les meves orelles coincidia de totes totes amb la primera norma del creixement personal, que és la de construir una plataforma ferma on edificar l’edifici de la vida. Plataforma que no deixa de ser una mescla entre l’ADN rebut i els aprenentatges que hem anat copsant, de tot plegat hem de ser molt conscients de com som cadascú de nosaltres i quines són les habilitats que caldrà potenciar i quines caldrà moderar.
Continuava la conversa i va aparèixer una altra qüestió que em provocava una immensa curiositat. Deia: “Després del coneixement propi, la segona cosa que cal treballar per assolir un grau d’estabilitat a les nostres vides és la serenitat en lletres majúscules. Hem d’abandonar moltes coses per poder assolir-la, entre d’altres, el mal, l’obstinació i l’arbitrarietat i també algunes coses molt bones, però que limiten el progrés del ser”. I una altra vegada tocava vincular això amb tots els meus coneixements, més recolzats en evidències científiques, per buscar el punt de connexió entre el seu discurs i el meu. I sí, existeix aquest nexe. Des de la perspectiva espiritual trobar la serenitat té molt a veure amb algunes renúncies de la vida material i superficial que molts de nosaltres acostumem a valorar. La necessitat de sempre voler més, escalar socialment i disposar de més béns ens apropa a la riquesa, però no pas a la riquesa interior que tots segurament anhelem. I aquesta renúncia que es demana es fa des de la fe, en el cas del meu interlocutor, i des del convenciment de la maduració personal i destronament de l’ego des de la meva perspectiva. Saber afrontar amb determinació i confiança les coses que veritablement són importants a les nostres vides, que és una bona sintonia amb nosaltres mateixos i amb tots aquells que ens envolten. Treballar un tipus de riquesa que s’apropa als comportaments que tenim quan vivim el nostre dia a dia i que ens reconforta per allò que fem, no pas per allò que emmagatzemem i que no ens emportarem.
Podem defugir aquesta mirada interior vers l’autoconeixement i la cerca de la serenitat, però sigui des d’un enfocament més avesat a la religiositat o a un apropament a patrons més neurocientífics tinc el ple convenciment que ambdós han trobat les dues claus més importants, coneixement i serenitat, per entregar-nos a la felicitat.
