Josep Ballbè
La vida dona tombs. Tard o d’hora, tot es ressitua. Després d’una patacada o error, pot costar més o menys agafar embranzida.
En aquest punt, la constància –que no pas la deixadesa o, fins i tot, l’orgull– ens assegura que no caurem, de bell nou, amb/en la mateixa pedra. Els francesos ho fan palès amb aquella dita del “Il ne faut jamais dire Fontaine, je ne boirai pas de ton eau!” Els catalans ho transcrivim així: “D’aquesta aigua no en beuré… per tèrbola que sigui”. L’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades al mateix indret. La vida continua i un clau persegueix l’altre. Sembla un principi esquifit i no es pot perdre de vista. En qualsevol cas, no hi ha dolor sense guany. Cal trencar la closca per trobar l’ametlla.
No pots dir que no faràs una cosa. Amb el temps poden canviar les circumstàncies i/o les persones. Vol dir que pot sorgir una causa que t’obligui a fer coses que abans sempre censuraves. En aquest sentit, per tant, convé mostrar-se moderat a fer certs comentaris… No fos cas que ens haguéssim d’empassar algun plat no desitjat.
Aquesta teoria se l’ha d’aplicar la nostra classe política. El “camaleonisme” campa, a tort i a dret, pels nostres verals. Posats a citar alguns cognoms, no oblidem na Rahola, en Girauta, n’Ernest Maragall o el mateix conseller Elena. La coherència personal no pot justificar cap canvi de jaqueta. Un exemple clar, ben recent, també el trobem en la dita “allò promès, sigui atès”…, quan Joaquim Nadal s’ha plegat a entrar al govern de la Generalitat de Catalunya. Abans havia perjurat –per activa i per passiva– que no ho faria, de cap manera… Ha quedat ben retratat i alhora traït per les hemeroteques i els vídeos penjats a Internet. Potser es devia pensar que les promeses electorals se les emportava el vent. Un canvi de criteri o parer tan sobtat posa en dubte la seva pròpia honestedat personal. A banda que ha ensumat un sou molt llaminer, que tampoc no li exigeix gaire esforç. Al cap i a la fi, cobrant ja una més que sucosa pensió de jubilació, tan sols li tocarà fer quatre declaracions davant d’algun mitjà informatiu i poca cosa més. Quins pebrots!
“Mai / Nunca jamás / Jamais / Never more / Noch nie!” Què s’ha cregut aquesta gent? Estic tip de dir que la majoria d’ells se la mama molt dolça. Tant que “prediquen”, han de ser els primers a ajustar allò que afirmen amb el que fan. Com que massa sovint no és així, és normal que ens importi un rave el seu discurs.
