Salvador Cardús i Ros
Hi ha debats nadalencs que, com els torrons, tornen cada any, amb tota puntualitat. Com el dels llums de Nadal.
No acabo de saber si són escrits a l’agenda del ciutadà normal i corrent, si són a l’agenda dels partits que necessiten mantenir un nivell constant de confrontació, o si són a l’agenda dels mitjans de comunicació. Però el cas és que cada any es repeteixen.
El primer que caldria saber, per tenir un context més ample, és si això passa a tot arreu. Vull dir, a tot el món. Els països anglosaxons, per exemple, que tenen una fortíssima tradició nadalenca, amb fires al carrer veritablement lluïdes, amb costums ben arrelats com enviar nadales a familiars i amics, amb esplèndides il·luminacions i una presència de música nadalenca de qualitat en viu als carrers, també ho qüestionen tot cada any?
El segon element que trobo que seria interessant és fer una història de les polèmiques anuals pels llums de Nadal. Tinc la intuïció que si bé cada any ho discutim, les raons per posar en entredit la il·luminació dels carrers de Terrassa va canviant amb els temps, segons les modes ideològiques del moment. Així, a vegades se n’ha discutit la simbologia, per allò de la laïcitat, i és cert que amb els anys han quedat els llums, però se n’ha perdut els temes més explícitament cristians. Curiosament, han incomodat més els angelets i les campanes que no pas la simbologia comercial dels regals i els llacets.
Altres vegades s’ha discutit la qualitat estètica de la decoració, en general adotzenada i poc original, sobretot si pensem en els suports musicals que se senten al carrer (i, aquí, caldria afegir el de la llengua de la majoria de cançons que s’hi escolten). No és menys important el debat sobre la despesa, que és constant, però ara afegit a la de l’encariment energètic: el que es gasta en la factura dels llums és molt, poc, massa? Retallem dies? Retallem hores? És una discussió generalment molt esbiaixada, perquè es pregunta per la factura de l’encesa, però no del cost energètic previ de fabricar l’enllumenament, per exemple, i que deu ser molt superior.
Hi ha més temes, com ara el recurs a simbologies estrangeres, generalment nòrdiques –avets, rens, Pares Nadal…–, o si és o no un crim tallar grans arbres. Per no esmentar el cas del Pessebre municipal i la broma de segrestar el nen Jesús o la bretolada de trinxar Sant Josep. També s’ha discutit, en diferents intensitats, sobre la localització de l’enllumenat. Es posa massa èmfasi al centre de la ciutat? Es deixen els barris a les fosques? Cal posar llums de Nadal a barris amb una forta presència musulmana? Lògicament, la qüestió de la localització té relació amb dos factors afegits. Quin és el paper de les associacions de comerciants en la presa de decisions, i en quina mesura han de pagar una part dels costos o és legítim que busquin patrocinadors, i quins? I, finalment, hi ha la qüestió més elemental de totes: simplement, ens agrada que se’n posi, d’enllumenat? Ens agraden els que ens han posat aquest any? Tant ens fa?
Tot plegat donaria per fer-ne una tesi de doctorat en antropologia: com s’ha passat del Nadal cristià, de la Missa del Gall i els versos de sobretaula, a aquest guirigall de discussions populars i que són, en definitiva, les que configuren l’actual tradició laica de Nadal. Nadal també es va polaritzant!
