Josep Ballbè i Urrit
El sant que ens marca el calendari d’avui nasqué al si de l’adinerada família Mèdicis, al segle XVI. Nebot del Papa Pius, als 22 anys assolí la condició de capellà i –sense cap experiència– el nomenaren cardenal de Milà, la seva vila nadiua.
Llàstima que va morir amb només 46 anys. En circumstàncies normals, potser hauria esdevingut Sant Pare. Diuen les cròniques que li agradava la vida bohèmia, les festes socials, la cacera i altres mundanitats. El que mai no he pogut contrastar, però, és quins “mèrits” posseïa pel seu lligam amb la banca. No en tinc ni idea.
Fins al punt que gosaria demanar a les autoritats eclesiàstiques que ens el canviessin per un altre. Tinc tota la percepció que –als pobres mortals– ben poc ens ha protegit. Altrament, no puc entendre ni acceptar el tracte despòtic que rebem del sector, des de fa uns catorze anys. La cúpula directiva s’ha entestat a adoptar una velocitat de creuer en la digitalització. Són molts, però, els “cadàvers” que deixen pel camí. El tracte personal difícilment arriba a una condició de mínims… A banda que continuaré increpant –tant al govern com als banquers, que no pas “bancaris”– per a retornar els gairebé 44.000 milions d’euros en ajuts amb la crisi esclatada el 2008.
Al cap i a la fi, hem estat els clients/contribuents els qui ens hem ajustat el cinturó. Aquella allau de diners va sortir de les nostres butxaques. Mentrestant, ells se la mamen molt dolça i ens menystenen olímpicament. Només ens ha faltat la Covid per establir el frontó o filtre de les “cites prèvies”. Així, el tracte presencial ha minvat a l’expressió mínima.
Al cap i a la fi, els bancs no són res més que botigues de diners, d’acord amb el símil comercial. Per tant, l’article primer d’un hipotètic decàleg hauria de mantenir que “el client és la part més important del negoci”. Tan difícil és demostrar-nos-ho? Abans, teníem agències bancàries a cada cantonada. Hem passat totalment a l’altre extrem i ens fan callar estoicament? Ans al contrari! Hem de recuperar la potestat de tenir nosaltres la paella pel mànec. Si ens volen menysprear, triarem l’opció de plantejar-nos la justícia per la nostra mà. En aquesta conjuntura hipotètica, ja farem per trobar algun “patró” o paraigua protector que ens ajudi a parar cops.
Mentrestant, qui avisa no és traïdor! Ja n’hi ha prou d’empassar-nos les rebequeries.
