Antonio Machado
Aquesta pràctica usurpadora dels béns públics a Espanya era una pràctica estesa el segle XVI a Europa.
La Reforma Protestant promoguda per Martín Luter i Juan Calvino va consolidar en el pensament dels europeus del nord els conceptes de llibertat de consciència, drets humans i pensament crític, i el seu nucli principal era a Alemanya.
Mentrestant, a Espanya, l’absolutisme de la santa inquisició sotmetia el pensament a una única interpretació sota el garrot vil i la foguera. A Europa s’afermaven profundes transformacions socials, administratives i polítiques. D’aquest procés van sortir afavorits els països del centre i nord d’Europa, que, a partir d’aquests conceptes, es va desenvolupar una consciència col·lectiva de defensa del bé comú. No és casual que Dinamarca sigui el segon país amb els nivells més baixos de corrupció del món. La clau és que compta amb institucions sòlides que garanteixen la separació de poders i no permeten que existeixi impunitat.
En canvi, a Espanya la degradació progressiva del sistema de la Restauració i el col·lapse moral per a les institucions que va suposar la dictadura de Franco van provocar que les pràctiques corruptes aconseguissin a Espanya dimensions aclaparadores. Les institucions d’un país són les que determinen la capacitat dels seus ciutadans de controlar els seus dirigents i d’influir en el seu comportament. Espanya està a anys/llum dels països més avançats d’Europa perquè manté unes institucions que estan dissenyades a manera dels partits polítics que governen cada comunitat autònoma. Tenen una feblesa institucional d’acord amb els interessos dels grups que governen. Curiosament, tenim una Hisenda pública modèlica a la UE, perquè és una institució destinada a recaptar per a alimentar les arques dels governants, mentre que la institució de justícia és de les que menys recursos pressupostaris rep i, per tant, és de les més inoperatives en el comparatiu dels 15 països més avançats.
Les conseqüències de la corrupció van més enllà de l’enriquiment personal, ja que atempta contra tota la ciutadania perquè té efectes regressius. La corrupció llastra la lliure competència i perjudica la inversió. Trenquen les regles de la lliure competència. El sobrecost generat està calculat en uns 47.500 milions d’euros anuals (el 4,7% del PIB). L’Auditoria del Tribunal de Comptes Europeu, a un informe del 2013, va assenyalar que, per cada 1.000 metres quadrats de superfície de carretera construïda, el cost a Espanya era de 160.694 euros/m², davant dels 87.217 euros/m² d’Alemanya. Els salaris alemanys són un 73,3% més elevats que els espanyols, malgrat això, Espanya té un cost superior del 157,6%, incloent-hi el cost de corrupció.
Segons un estudi fet per Francisco Alcalá i Fernando Jiménez Sánchez anterior a la Segona República de la universitat de Las Palmas, si s’apliquessin les mesures estructurals necessàries contra la corrupció per a elevar la nostra qualitat institucional, Espanya incrementaria en un 20% el seu PIB per càpita en un període de quinze anys. Aquesta millora suposaria un increment mitjà anual de l’economia d’1,2 punts/any durant aquest període.
Aquestes dades demostren que la corrupció no sols suposa l’enriquiment personal del corrupte, sinó que és una patologia estructural que empobreix i danya molt seriosament tota la societat. De moment, ens han robat el PP (50,6%), el PSOE (41,5%), i altres partits (7,9%) a tot Espanya, i aquest espoli suposa uns 125.000 milions d’euros des del 1978.
Malgrat els delictes comesos, els processos judicials i les sentències dictades, els justifica delinquir. Val la pena arriscar-se perquè el temps de presó acaba sent com una retirada d’exercicis espirituals en un convent de l’Opus Dei, tan comú en els cristians del PP i VOX. La complicitat de l’aparell judicial a tots els nivells de la judicatura és manifestament benèvola, per això al PP li interessa tant controlar els òrgans de govern des del CGPJ. Quatre anys fa que està caducada la renovació de l’òrgan, de majoria conservadora, per a assegurar sentències “light” als delinqüents del PP.
Que la corrupció suposi l’1% de pèrdua del PIB anualment és gravíssim. El 2022, davant la realitat social d’Espanya, en què el 27,8% de la població està en risc de pobresa, més de 5 milions està en pobresa extrema. La pobresa en els seus diferents nivells ja s’ha instal·lat al nostre país de manera estructural.
No és casual que es donin aquests factors negatius quan la transició política va ser la que va dissenyar el procés de canvi de règim, en què el feixisme imperant perseguia mantenir les seves fonts de riquesa. Així va ser i així es va consolidar mantenint intactes les fonts de riquesa construïdes sota el paraigua de la dictadura i consolidades en l’Ibex-35. L’ànima d’aquest espoli públic és la monarquia com a garant que robar és lícit perquè el rei (cap d’estat) roba a mans plenes i no passa res.
Tot aquest procés s’ha donat amb una esquerra tancada en les seves pròpies contradiccions i feblesa. Els conceptes reformistes que han predominat en l’estratègia de lluita social estan fent molt de mal i han provocat un abisme entre el poble i la que havia de ser la seva avantguarda de lluita.
El resultat ha sigut que la consciència de classe s’ha perdut globalment.
La corrupció s’ha instal·lat en les consciències de la ciutadania sense cap mena d’efecte crític, més aviat es dona com a part intrínseca del mateix sistema i això és molt greu, perquè va anul·lant de mica en mica la consciència crítica davant de l’acció política, i es converteix en una font d’enriquiment fàcil i això vol dir la perversió de la nostra democràcia, contagiant l’arrel del nostre sistema. Avancem cap al feixisme a Europa i la corrupció juntament amb la crisi que comença a gestar-se, que és la font més gran d’alimentació d’aquest sistema aterridor.
