Josep Ballbè i Urrit
Després de 26 anys–i ja tocava!– aquest diumenge s’acabarà una norma absurda. Ja no ens obligaran a endarrerir el rellotge seixanta minuts.
Deixarem definitivament de canviar l’horari d’estiu. La classe política governant, amb una xerrameca barata, ens venia la moto que s’hi guanyava un estalvi impressionant. Més aviat continuo pensant que –com en tantes altres coses– ens aixecaven el coll de la camisa.
Si es tracta de reduir despeses, bé podrien rebaixar-se el propi sou. Limitar –a mínims– estol l’immens d’assessors “endollats”, amb pagues esgarrifoses. Carregar-se el parc mòbil de vehicles oficials que els fan de taxi a tort i a dret. Eliminar la Cambra del Senat –no serveix per a res– i reduir el nombre de diputats del Parlament a la meitat. Al cap i a la fi, pel que fan i l’espectacle que donen, tant és!
Sempre ens han enredat adduint l’objectiu d’adaptar l’horari laboral a les hores de sol i estalviar energia. Amb aquesta mesura, recuperem allò que en diríem l’hora “oficial”: anar una hora per davant del temps que marca el meridià de Greenwich.
Aquest trasbals afecta, sobretot, la mainada, la gent amb patologies i les mascotes. S’alteren els bioritmes normals, tot i que –passats pocs dies– l’organisme fa per adaptar-s’hi. Teòricament, els experts ens diuen que hi haurà més simbiosi entre llum natural i ritme d’activitat majoritari de la ciutadania. De bon matí, tindrem més claror, però força menys als capvespres. Em pregunto si, en l’àmbit de la salut, tot plegat genera un benefici efectiu.
Entabanar-me amb un estalvi suposat del 5% a les llars –de moment, ningú no m’ha explicat la fórmula que ho quantifica en uns 300 milions d’euros– em genera una gran riota. En un país on tibem de beta i no ens importa multiplicar exponencialment el deute públic (quan ja ultrapassa el 100% del PIB), soc escèptic. No me’ls crec.
Que els quedi clar que estalviar no equival, tan sols, a guardar! Han de demostrar que saben gastar… i aquesta assignatura no la tenen per norma. Estem immersos en la cultura del desgavell i el “campi que pugui”. Al cap i a la fi, una ganga només arriba a ser-ho quan realment la necessites. En cas de no ser així, la resta són pamplines. Dit altrament, les comptes del gran capità. Va sent hora que diguem les coses pel seu nom. Si els cou sentir-ho, que es gratin!
