Ramon Bosch
Algunes aus, sobretot les gallinàcies, tenen un mètode de defensa que consisteix a dreçar les plomes per guanyar envergadura i fer creure a aquells per qui se senten amenaçades que tenen una dimensió que en realitat no tenen o que són una cosa que en realitat no són.
D’aquest mètode de defensa se’n diu “estarrufar-se”. Llegint els dos articles que l’alcalde va tenir l’amabilitat de publicar dissabte passat en resposta a, entre d’altres, un article que jo li vaig dedicar fa quinze dies, em va venir al cap aquesta imatge, la d’algú que clarament s’estava estarrufant.
Haver de llegir el nostre alcalde presumint de lideratge és d’aquelles coses que, encara que hom estigui ja bastant curat d’espants, fan realment impressió. Confondre el que fa Ballart amb el lideratge és com confondre manar amb l’autoritarisme: no haver entès res de res. Lideratge no és veure cap on va la gent i esprintar per posar-se al davant, lideratge és tenir una certa idea de ciutat i la capacitat i l’autoritat –és a dir, la capacitat que et reconeixen els altres– per convèncer la gent per sumar-se al teu projecte. Afirmar com fa l’alcalde en una entrevista publicada en aquest diari que de cara al proper mandat “tirarem endavant el programa que la ciutadania vulgui” sembla més una manera d’amagar el fet que no es tenen idees que no pas una manera d’exercir cap mena de lideratge. Però deuen ser les coses de la nova política, que s’ha convertit, és la meva opinió, és clar, en un gran reservori per a la mediocritat. Com s’entén també perfectament que defensi fer política a través de Twitter: la seva visió del que ha de ser Terrassa és tan prima tan prima que cap folgadament en els 280 caràcters d’una piulada. El nostre alcalde viu en els titulars i en la superfície de les coses i dels problemes, sense cap vocació de profunditat, sense cap intenció d’abordar la complexitat. Que d’això se’n vulgui dir fer política de proximitat és com confondre la gastronomia de proximitat amb menjar al McDonald’s del costat de casa.
Ara, viure en els titulars genera algun problema, com per exemple que quan hom ha de fer un article per negar haver dit una determinada cosa, s’emboliqui, n’acabi fent dos i al final en cap dels dos no es digui que allò que s’afirma que va dir no és veritat que ho digués. Potser és pel fet que ho va dir davant de més de cent persones i negar una evidència tal fins i tot és excessiu per a ell, que té natura d’anguila. Però en tot cas el que va motivar el meu article no era assenyalar si l’alcalde va dir que una determinada tècnica és una talibana o no, sinó posar en evidència que davant d’uns comerciants del centre de Terrassa, preocupats pel descens de vendes que els està provocant l’aplicació del Pla de Mobilitat, l’alcalde no fos capaç de defensar aquest pla en primera persona i es refugiés en els seus tècnics. Que això a sobre li doni motius per presumir de lideratge ja és una cosa que fa entendrir.
En una cosa sí que he de reconèixer que estic d’acord amb el que diu Ballart en els seus dos articles: té més mèrit convèncer un tècnic de la bondat de les teves polítiques que no pas haver-lo de destituir perquè ets incapaç de fer-les-hi aplicar. I celebro que Ballart estigui finalment en aquesta pantalla, per dir-ho en el seu llenguatge, perquè aquest no va ser el seu capteniment quan va entrar a l’Ajuntament transsubstanciat en TotxTerrassa. Aleshores va destituir, o va posar de cara a la paret, una colla d’excel·lents tècnics, alguns dels quals va haver de recuperar per endreçar el caos que ell solet havia estat capaç de provocar. “Així s’escriu la història, saber-ho no pot sobtar ni decebre ningú”, que diria el poeta.
