Xavier González Arnau, pintor
Pinta quadres de tota la vida. El seu avi treballava emmarcant quadres i quan l’anava a esperar que plegués “veia aquestes pintures i suposo que aquestes imatges em van influenciar molt”. Quan tenia 17 anys va marxar de casa i és quan “em tocava començar a afrontar les coses pròpies del sistema” i això, va suposar un rebuig “instintiu” contra tot que tingués a veure “a donar explicacions”.
La pintura li va semblar, que era una manera de treballar “al marge de tot el que està previst”, comenta. Recorda que cap professor va poder amb el seu esperit de llibertat, més aviat, “la part de divinitat que viu en tot ésser humà de naixement”. El sistema, opina, “és una màquina de matar la porció de divinitat que té tot ésser humà, perquè si no, aprendríem a viure com déus”.
Les feines creatives, afegeix, “emulen una mica la vida dels déus” i assenyala que “per això pinto”. Ha exposat i ha passat estades llargues a diversos països i afirma que “un pintor no ha de tenir en compte la pàtria, perquè si aspires a la llibertat, la pàtria és una cosa absurda. El centre ets tu i vagis on vagis, no canvies de lloc”.
Defineix la seva pintura com a “metafísica” i com un llenguatge de “pulsió filosòfica”. “Mai poso l’estètica com a finalitat, l’utilitzo en funció del contingut que vull expressar”, sosté.
Viu de la pintura i diu que “s’ho esperava” perquè estava disposat a “passar el que calgui” i ha passat èpoques molt complicades. “Eren més productives les èpoques” de més penúries, conta.
