Com no, havien de ser les Esglésies de Sant Pere, sant i senya de Terrassa. El conjunt monumental ara conegut com la Seu d’Ègara és el protagonista de la imatge fotogràfica més antiga de la ciutat de què es té constància. Apareix en un llibre de làmines publicat l’any 1842, ha estat descoberta per l’investigador Rafael Aróztegui i tot apunta que la fotografia (en realitat, un daguerreotip) en la qual es basa el document es va fer des de l’antiga Quadra de Vallparadís l’any 1840, com a molt l’any 1841. Feia pocs mesos de l’invent de la primera tècnica fotogràfica.
L’1 d’octubre del 1860 la reina Isabel II va visitar Terrassa, on va romandre un parell d’hores. Un fotògraf gal·lès, Charles Clifford, formava part del seguici i segurament va quedar impactat per l’arc vegetal aixecat per a l’ocasió a la plaça de l’Estació, encarat al carrer del Mas Adei. Va agafar els útils i va muntar-los allà a prop per plasmar aquella construcció efímera d’homenatge. Necessitava una llarga estona per preparar la placa, i una bona estona més per a la llarga exposició requerida, perquè les emulsions eren de poca sensibilitat. El resultat va ser una foto que fins ara era considerada la més antiga feta a Terrassa. Fins ara, perquè Rafael Aróztegui, el fotògraf i historiaire terrassenc, descobridor de l’existència d’aquella imatge l’any 2014 en un document de la Biblioteca Nacional de España, ha descobert ara una de més antiga. En realitat, ha descobert el gravat d’un daguerreotip del qual no hi ha constància de conservació.
Obra pintoresca
Del gravat, sí. “A. Roca lo grabó”, es pot llegir, amb dificultat, en un marge de la làmina que l’historiador, en les seves recerques obstinades per arxius i més arxius, va trobar a la Biblioteca Nacional de España. Aróztegui va saber primer del gravat en blanc i negre. Després, d’una versió amb colors inclosa en el llibre “España. Obra pintoresca en láminas, ya sacadas con el daguerreotipo, ya dibujadas del natural, grabadas en acero y en boj por Luis Rigalt … [et al.] ; y acompañadas de texto por Francisco Pi y Margall”. Any de publicació: 1842, a la impremta de Juan Roger.
Rafael Aróztegui mostra una còpia del gravat / NEBRIDI ARÓZTEGUI
“La fotografia original la va fer Ramon Alabern, suposem que l’any 1840, potser el 1841”, indica Aróztegui després de les seves indagacions sobre aquest fotògraf barceloní que un dia va venir a Terrassa amb els seus estris i es va col·locar a la zona del Castell Cartoixa per immortalitzar des d’allà les Esglésies de Sant Pere. No va ser un treball ràpid. “L’exposició era de vint minuts i el procés químic d’emulsió es feia allà mateix”, diu Aróztegui. Aquesta immortalització, però, va prendre forma de gravat. Rarament, es conservaven els daguerreotips, aquelles plaques de coure banyat en plata i amb una cara polida i netejada fins a esdevenir un mirall. I, segons sembla, dels daguerreotips de Ramon Alabern no queda més rastre que els gravats. “El darrer hereu de Ramon Alabern va morir fa molts anys a Madrid i cap arxiu té daguerreotips d’aquest fotògraf”, apunta Aróztegui.
Testimoni
El gravat inclòs en l’obra “España. Obra pintoresca en láminas…” porta com a títol “Vista exterior de las 3 iglesias de San Pedro de Tarrasa”. La imatge històrica, testimoni condensat tant de la joia del conjunt monumental com del moment inaugural de la fotografia a casa nostra, ofereix alguns detalls d’una singularitat fins i tot graciosa: s’hi pot veure un xicot i una dona que treu el nas per allà. Aquesta presència humana, per descomptat, “és fictícia” i va ser integrada després en el muntatge.
Foto presa l’any 1860 per Charles Clifford
Alabern va fer la foto, d’acord, però l’historiaire vol subratllar la rellevància, i no sols en aquest cas, sinó també en el manteniment de molts documents, de la feina dels gravadors que permetia publicar imatges a diaris i revistes. De la feina reflectida a “Vista exterior de las 3 iglesias de San Pedro de Tarrasa”, del treball d’Antoni Roca, aquell A. Roca que “lo grabó” i del qual Aróztegui ha sabut de les seves col·laboracions en diverses publicacions. En el producte original no consta, però l’investigador creu molt probable que la làmina fos el resultat del treball mancomunat d’Alabern, fotògraf; Roca, gravador, i del pintor Lluís Rigalt, encarregat d’il·luminar l’obra.
L’invent arriba a Terrassa molt aviat
El daguerreotip va néixer a França fruit d’un acord de col·laboració signat l’any 1829 per l’inventor Joseph-Nicéphore Niepce i el pintor Louis-Jacques Mandé Daguerre. Ja mort Niepce, Daguerre es va basar en les heliografies del primer per aconseguir l’objectiu de plasmar de manera estable les imatges capturades amb la seva càmera obscura, com explica l’obra “Traços de llum. La col·lecció Duran de daguerreotips”, publicada per Col·leccions del MNACTEC. Havia nascut la fotografia. El nou invent es va presentar al món l’any 1839. Primer es va publicar una breu notícia a La Gazette de France. Després, el 10 d’agost de 1839, es va celebrar una presentació oficial en una sessió conjunta de l’Acadèmia de Ciències i la de Belles Arts a París.
L’Estat francès va comprar els drets sobre la nova tècnica i els va posar a disposició de tota la humanitat “per l’interès de les ciències i de les arts”. Tot just vint dies després de la informació a La Gazette de France, la notícia va arribar a Catalunya.
La primera fotografia (daguerreotip) que es va fer a Espanya va ser a la ciutat de Barcelona el 10 de novembre de 1839, a les 11 hores. El gravador barceloní Ramon Alabern Moles, que havia après la tècnica del daguerreotip amb el propi inventor, va ser l’autor de la fotografia, que va plasmar en una sessió pública els edificis de la Llotja i la Casa Xifré des del Pla del Palau. Segurament uns mesos després el mateix Alabern va realitzar la fotografia de les Esglésies de Sant Pere.
