Joan Roma i Cunill
Amb aquest títol no vull fer referència a la Llei d’accés motoritzat al medi natural (Llei 9/1995), sinó a una nova modalitat que està apareixent, arreu del país, motivada pel cansament, esgotament o “emprenyament” de la majoria de propietaris de boscos.
A poc a poc, els propietaris han vist com són supervisats, controlats i sancionats per múltiples accions i actuacions, encara que no en tinguin la responsabilitat directa. L’administració és molt rigorosa amb ells, però molt poc a l’hora de protegir i castigar el mal ús de gent aliena.
La llei abans esmentada s’aplica poc. Ho podem veure amb multitud de BTT, motos, quads, vehicles de tota mena, a títol individual o col·lectiu que volten per tot arreu, faci sol o pluja amb enormes desperfectes a molts dels camins i pistes forestals.
A tot plegat s’afegeixen els incendis, amb explicacions que fan l’efecte que, al cap i a la fi, són responsabilitat dels propietaris per no tenir els boscos nets, o millor protegits. Ja amb el pap ple, i en plena temporada de bolets amb la invasió que comporta, constatem una reacció que es va estenent per totes les comarques de muntanya, i suposo que anirà baixant fins a arribar a la franja costanera.
Puix que la majoria de boscos són privats, els propietaris creuen que els poden tancar o protegir com millor els sembli. Doncs bé, ja podem veure dotzenes, per no dir centenars, de camins i pistes forestals tancades per rocs enormes que no deixen passar cap vehicle de quatre rodes, ni permeten aparcar al llarg de quilòmetres de vies rurals.
És una manera d’intentar evitar aparcaments indiscriminats, tancant passos de bestiar, entrades o sortides de finques, o impedint el pas cap a pistes forestals. La solució: rocs per tot arreu. Fileres infinites de rocs de considerables dimensions, a tocar dels camins i pistes, prou a prop uns dels altres per no deixar-hi espai per a un vehicle, per petit que sigui.
Els primers rocs els vaig veure fa un parell d’anys, però en pocs mesos he vist la imitació en multitud de finques a diverses comarques de la Catalunya rural. No cal dir que el boca-orella circula i, sobretot, el coneixement personal de la majoria de propietaris facilita aquesta actuació.
Aquesta realitat obligarà la Generalitat a prendre-hi part. O deixa fer o hi pren part. A favor de qui? Puc afirmar que a diferència de França i Suïssa, que conec força bé, aquí no s’acaba d’entendre ni delimitar els drets i deures de particulars i propietaris. Hi ha un garbuix que, al final, va en detriment de totes les parts, i la cosa no acabarà bé.
Hi ha massa pressió sobre els boscos, una regulació dispersa, i sobretot una manca de planificació, vigilància i protecció. En aquests moments, centenars de milers de persones faran ús dels boscos com si fossin propis. Entren, surten, tallen vailets, escampen deixalles, exploten riqueses alienes, sense compensacions ni reparacions dels danys produïts.
Algú pot pensar que si hem arribat fins aquí, podem anar més enllà uns anys més. I no. Tot té uns límits, i s’estan esgotant. Quan una propietat en comptes de donar beneficis produeix pèrdues i molts maldecaps, apareixen reaccions que poden ser molt negatives, en forma de tancaments totals amb obstacles reals. Feu voltes pel territori i veureu l’increment notable de rètols indicant “propietat privada”, “camí particular”, “prohibit el pas”, etc.
Mirar cap a una altra banda, com ha estat norma fins ara, ja no resol res. Tampoc ho feia abans, però servia per passar uns anys més, en espera de prendre decisions valentes. Ha arribat el moment, a la vista de la situació. El govern, perduts els JJOO d’hivern 2030, ha iniciat un procés participatiu, segons el qual hauria de disposar d’un pla de gestió de les comarques de muntanya, prou ambiciós i ben dotat per compensar les inversions que no es faran. Ho sento, però no m’ho crec. Crec que més aviat és una campanya propagandística per apagar la decepció o indignació existent.
Toca prendre tot el món rural com un territori massa legislat, però molt poc ordenat i compensat. S’ha de donar veu directa al territori, deixant que sigui ell mateix qui es gestioni, i emprengui una acció que ha d’implicar compensar el gaudi de la gent urbana, de boscos i medi natural que ara no té. Com més s’esperi, més limitacions s’aniran posant als boscos, ni que sigui a cops de roc, com es fa ara.
