Josep Ballbè i Urrit
De bona gana, m’agradaria fer un experiment. Sobretot entre el jovent actual.
Gairebé estic convençut que, si els demanava triar un mot principal –en els seus esquemes vitals– sortiria “ja”. Vull dir, la immediatesa: la pressa per aconseguir les coses. No saber esperar. L’exigència urgent i desmesurada per obtenir-ho. Sentir molta impaciència… Neguitejar-se i frisar com que no (…) el principi fonamental que la paciència és la mare de la ciència.
Fent un joc de paraules, no m’estic referint a la ciència del pa. Em ve a pèl, però, per a certificar que el procés d’elaboració del pa és llarg. Requereix el seu temps, sense nervis. No hi ha un “timing” ràpid. Tot depèn del tipus que volem elaborar, d’una bona qualitat en la farina, de la massa mare i del mateix llevat, entre altres punts.
Tenim dos adagis castellans molt ajustats al tema en qüestió: “No se ganó Zamora en una hora” i “las cosas de palacio van despacio”. Tothom n’entén el sentit, tot i que sovint perdem el nord. Cal donar temps al temps. Aprendre a valorar la cultura de l’esforç. No és bo que –sense cap esforç– la mainada obtingui el que vol, fent una rebequeria. “No per molt matinejar, amaneix més prest el dia”. Qui sap esperar i s’ho proposa, sol assolir el que persegueix. A banda que “gruar-se” un repte fa que sigui molt més llaminer.
El pas històric dels anys sembla que ens acceleri. A hores d’ara, tot es vol al moment. Àdhuc, amb una certa mala lluna, ens tornem maleducats i recriminem la manera de fer de la gent pacífica. Perdem els estreps en qualsevol lloc on ens toca guardar cua mentre no ens atenen. Fins al punt de refrescar el rerefons d’una tesi fantàstica: “De paciència, com més se’n gasta, més se’n té”. En contraposició als diners: com més es malbarata, abans s’acaba irremeiablement. La praxi constant ens proveeix d’aquest gran tresor. Si no ens esforcem a experimentar-ho, difícilment ens en sortirem. Per contra, entestant-nos en l’immobilisme, fabricarem adults malhumorats, irrespectuosos i embolcallats pel mantell de la intolerància, l’ànsia i la basarda.
Tot i que l’exemple modern no passa pel model dels sants, cito la figura bíblica d’en Job. Fa uns dos anys, en una sessió al Congrés dels Diputats, un ponent el cità per a retreure –a un adversari– el que potser no era altra cosa que un bri de zel ponderat. Reflexionem-hi!
