Entre la inauguració d’una exposició fotogràfica i l’èxtasi d’aplaudiments a la penya, Flamencología, al final de la classe magistral de fandangos de Huelva i buleries de Jerez, déu n’hi do; és a dir, entre el 10 d’octubre i aquest diumenge passat, 23 del mateix mes, Terrassa ha estat capital del flamenc, si és que el flamenc té capitals o és vent que s’escampa. Com el gran poeta Félix Grande va explicar (conjecturar) de la gènesi d’aquest art que és, segons ell, una fusta cremant: el flamenc és fruit de moltes llavors que el vent va recollir aquí i allà i va dipositar a la baixa Andalusia.
I d’aquí, a l’univers. Terrassa. Teatre Alegria. Dissabte. Va cantar Naike Ponce, que trenca i desconcerta des de Sanlúcar de Barrameda. Naike, rastes en el cabell, que a molts va sorprendre per aquesta cosa que té d’avantguarda i vers inacabat, i uns melismes de desgarradura. A uns altres els va enfadar aquesta foradada. Uns altres (un mateix) la van veure com una artista que transcendeix al fet del “cante” i que vol obrir esquerdes que a vegades sembla que l’engoleixen, però que potser fora bo, que potser la Naike és un d’aquells petits plecs en el mantell gran del flamenc que cada cert temps el canvien poquet a poquet, com sostenia Antonio Gala. Potser.
Soleá
A les sis cordes estava Gaspar de Holanda. Sí, dels Països Baixos venia aquest guitarrista que va obrir l’espectacle amb un sol majestuós i després va acompanyar la Kaike, José Méndez, Virginia Gómez i Jeromo Segura, a tots, uns pel mig, uns altres més amunt. Per tangos, bulerías, soleá.
Naike Ponce, José Méndez i Jeromo Segura, al Teatre Alegria / LLUÍS CLOTET
José és de la saga dels Méndez de Jerez de la Frontera, és nebot de La Paquera (com ho llegeixen), i obre la boca i li surt un torrent de “cante” anyenc. Virginia Gómez, de Huelva, completa, versàtil, és pura potència. Jeromo Segura, que ha guanyat la Lámpara Minera, la Champions del “cante de las minas”, canta els fandangos de la seva terra (Huelva) com pocs ho fan, i venera en l’altar del seu cant al plorat Paco Toronjo. I tots van cantar a Rocío Merino, bailaora terrassenca, esvelta, racial. Li queien els clavells del cabell esmaiats. Daniel Rodríguez estava en la percussió.
De l’apoteosi de l’espectacle “Encuentro Flamenco” a l’Alegria, unes horetes de son i cap a la penya, cap a Flamencología, que es va omplir d’aficionats diumenge per a una classe magistral de fandangos de Huelva, primer, i de buleries de Jerez, després, en una matinal que va tenir molt de tertúlia oberta i “cante” i agraïment col·lectiu. Del poble que (tornem a Gala), “plora cantant”; del poble que va forjar el flamenc en la nit dels temps, amb el sofriment de gents diverses unides “en la companyonia de la dissort” (tornem al gran Grande). I d’Andalusia, a l’univers. A Terrassa.
