Marcel Taló, historiador-CEHT
Quan a la tardor del 1814 l’únic carnisser amb parada oberta a Terrassa va amenaçar de tancar el negoci, les autoritats locals van posar-se en alerta. La caiguda del consum de carn feia que el negoci no fos sostenible: calia, doncs, esbrinar per què la gent n’havia deixat de comprar. D’entre totes les explicacions possibles, la que semblava més sòlida és que fos una tràgica conseqüència més de la guerra contra els francesos. Certament, les armes i les malalties havien colpejat durament la població i, de retruc, la hisenda municipal. El 1809, l’Ajuntament es veia obligat a assumir la cura dels forns perquè els dos arrendadors, Joaquim Biosca i Jaume Ubach, se n’havien desentès al·legant que en temps de guerra no hi estaven obligats. L’any següent, batlle i regidors ajornaven el pagament d’impostos “hasta tiempos más favorables”.
La qüestió no va pas arreglar-se, sinó més aviat el contrari, quan es va descobrir que el problema no era que els veïns de Terrassa no compraven carn, sinó que ho feien, a millor preu, a un altre lloc.
Si més no, això és el que es dedueix d’una queixa formal que va presentar l’Ajuntament el desembre del 1814: “La Quadra que llaman de la Cartuja de Vallparadís… ha querido poner tabla como se halla puesta y en ella se venden carnes”.
Una taula per vendre carn clandestina, lliure d’impostos, li estava robant la clientela a la carnisseria terrassenca. La polèmica es va traslladar a instàncies superiors i, durant uns quants anys, la cosa va quedar empantanegada en recursos d’una part i altra. Finalment, el 1823, s’emetia des de Barcelona una sentència que, aparentment, resolia el cas de la carnisseria intrusa de Vallparadís: o bé es tancava o bé es traslladava a un lloc on no perjudiqués els interessos dels termes veïns.
No conforme, el batlle de Vallparadís, Josep Sala, va optar per una tercera opció: presentar un nou recurs. Va manar redactar una carta –no sabia escriure– que denunciés totes les falsedats dels arguments de Terrassa. Al final, després d’anys de plets, polèmiques i recursos, la vila aconseguia el seu propòsit: el 1830 la Quadra de Vallparadís passava a formar part de Terrassa. El problema amb la carnisseria intrusa quedava resolt. Mentrestant, l’Ajuntament ja començava a preparar el terreny per al següent assalt: l’annexió de Sant Pere.
La Quadra de Vallparadis
A principis del segle XIX, Terrassa era una vila petita que comptava amb unes 750 cases i una vintena de carrers. En una hora s’havia fet la volta a tot el terme municipal. Des del 1800, vivia encerclada pel poble de Sant Pere de Terrassa, que havia aconseguit finalment batlle i ajuntament propi. A més, compartia un veïnatge poc amistós amb la Quadra de Vallparadís, encara sota la jurisdicció del Marquès de Sentmenat, que de tant en tant feia la punyeta a la hisenda local. Pel que sabem, en aquell moment la Quadra la conformaven bàsicament unes 9 cases ubicades en un únic carrer, el Castell Cartoixa, la Quadra de Can Palet i el Mas de la Castlania, al carrer Serrano.
Vist amb certa perspectiva, l’“affair” de la carnisseria va contribuir a enverinar encara més les relacions tibants entre la vila de Terrassa i la Quadra de Vallparadís. Certament, una polèmica molt semblant ja s’havia donat el 1777 arran de l’obertura d’una fleca a Vallparadís, que també va enfurismar el propietari dels forns, Marià de Càrcer. La negativa de la Quadra a acollir un cementiri en els seus terrenys en plena epidèmia de tifus l’any 1809 tampoc contribuir a suavitzar les relacions. La vila denunciava també que alguns fugitius de la justícia s’empadronaven a Vallparadís per esquivar la persecució de les autoritats terrassenques. Per tot plegat, feia temps que la vila de Terrassa perseguia l’annexió de la Quadra de Vallparadís.
I Sant Pere?
La carnisseria de la Quadra no només feia nosa a la hisenda de Terrassa, sinó també a la de Sant Pere. La situació financera de la Universitat Forana, però, era lleugerament diferent. En primer lloc, disposaven de terres per arrendar, que era d’on obtenien principalment els seus ingressos, però sobretot tenien moltes menys despeses. Això els permetia abaixar considerablement els preus dels arrendaments de la fleca, la carnisseria i la taverna. A més, disposaven també dels arrendaments de la parròquia de Jonqueres, de Sant Quirze i de Sant Julià d’Altura. Des de feia algun temps, es disputava amb Terrassa l’annexió de la Quadra de Vallparadís, així que, encara que només fos per no concedir cap avantatge al rival, es va sumar a les protestes de la vila.
